Els molins, tan nostres i tan universals. Eines bàsiques per al regadiu, la mòlta de cereals i finalment motors de la industrialització. A tocar Vic -a la ruta de molins de Sentfores- en tenim algunes traces; vestigis malendreçats que voldríem veure recuperats ben aviat. El molí de Sant Llorenç de Boada, a tocar el seu germà del Griell, i el molí d’en Saborit al Prat d’en Galliners. L’article de la Dolors Bagué, membre actiu del nostre grup, ens parla de la història d’aquesta activitat: la seva construcció, models i usos. No és estrany que el logo del GDP sigui precisament la roda sotana del molí de Sant Llorenç que un dia va dibuixar l’autora de l’article. Amb la roda sotana de Sant Llorenç i el molí medieval que l’estotja, vam rebre un al·licient vigorós per a iniciar el nostre camí com a grup de defensa del patrimoni; és per això que amb la roda de molí volem englobar-hi -com dins d’un cercle- tots aquells béns patrimonials mereixedors de preservació conservació i estima. D’aquí que avui forma part indestriable de la nostra imatge pública.
E L S M O L I N S
La ocupació humana a la comarca va començar a l’època paleolítica
i neolítica. Els primers habitants van ser caçadors i nòmades
que van aprofitar els recursos naturals com les baumes i les coves
per a refugiar-se. Més tard van ser sedentaris, descobrint la pastura
i l’agricultura. Per a moldre el gra van començar a utilitzar el
molí de mà; restes d’aquests petits molins se n’han trobat en varis
dolmens de entre 3500 i 2500 anys aC, aquest tipus de molí
també va ser utilitzat pels ibers i els celtibers. Estava format per
una pedra còncava com a recipient on es posava el gra a poc
poc i amb una pedra més petita es molia tot pressionant. Aquest
també podia ser amb un forat central on es posava un pal per
fer donar voltes al molí que girava. Amb el pas del temps, van
anar sorgint altres maneres de moldre.
MOLINS DE VENT I ALTRES INVENTS
Els molins de vent són els més coneguts degut a la novel·la de Miguel
de Cervantes "Dom Quixot". En els llocs on les corrents de riu no eren importants s’utilitzaven els eòlics, molt freqüents a Castella i Balears; són d’estructura de pedra amb base cilíndrica,
a la part superior té unes aspes que transformen la força del
vent en energia mecànica. La part superior serveix de sostre i té petites
finestres per a controlar la direcció del vent. En el seu interior hi ha un
entramat de fustes que gira sobre un tambor de pedra per orientar les aspes
segons la direcció del vent. Es fa per mitjà d’una fusta llarga que
s’anomena govern. Aquestes mouen la roda i per mitjà d’un engranatge
transmeten el moviment a l’eix vertical per a moure la segona mola.
Els pobles que no reben la força del vent ni dels rius utilitzaven els anomenats
molins de sang. El moli es trobava a la primera planta de l’edifici;
l’eix que movia la mola seguia fins a la planta baixa on era creuat per
fustes a les que s’hi lligava els animals, generalment bous o mules,
que caminaven en cercle fent moure la volandera. Els molins de marea
aprofitaven la crescuda i baixada de les aigües; l’energia proporcionada
podia fer anar fins a vuit moles alhora. El molí de foc funcionavA
per màquines de vapor o de motor. El molí de boles per mitjà de rotació d’un tamborde boles d’acer, s’utilitzava en zones mineres. Els molins actuals són d’energia química o elèctrica.
EL MOLINS DE LA PLANA
Els molins hidràulics van ser els més utilitzats a la comarca d’Osona degut
a la gran quantitat de rius i rieres.S’edificaven de manera que la forca
de l’aigua mogués directament la roda hidràulica de paletes que per
un sistema d’engranatge transmetien el moviment de l’eix horitzontal a
l’eix vertical de la pedra de moldre. Més tard i per evitar els freqüents aiguats
es van fer molins de canal, a la vora del riu o bé separats, per al que
feien arribar l’aigua necessària al molí per mitjà d’una sèquia. Al costat
de la casa construïen una bassa per acumular-ne i tenien una diferència
d’alçada per a tenir més pressió a l’entrar l’aigua i aconseguir més volum
en els llocs on el caudal dels rius era variable. L’aigua tenia una caiguda
lliure sobre una roda gravitatòria que feia girar pel seu pes. Per als engranatges
transmetia el moviment a les moles, fent-les giravoltar. Una altra
manera era precipitar l’aigua a mitja alçada sobre una roda amb paletes
rectes, on la velocitat és més important.
L’altre modalitat era fent passar l’aigua al final de la caiguda
per uns conductes estrets que l’impulsaven a gran pressió contra les
rodes horitzontals, on es col·locaven les moles, la inferior fixa i la superior
movible, que es regulaven per mitjà de palanques. Amb el desgast, periòdicament
s’havien de reparar les estries, les menys fondes en feia sovint
i les més fondes un cop a l’any; per alçar-les s’utilitzaven grues rústiques.
Els llocs on l’aigua era escassa es recuperava part retornant-
la a la bassa per una canalització de retorn. A partir de
l’edat mitjana els moliners van anar incorporant nous avenços. A
la nostra comarca gairebé tots han desaparegut, però en queda
algun que s’ha recuperat per a divulgar- ne el seu ús; a Calldetenes
hi ha la ruta dels molins, on es pot visitar el de La Calvària, i a Centelles
el de La Llavina.
Dolors Bagué Cambra
(article publicat a Osona Comarca el dia 25 de setembre de 2008)
