En aquest article de divulgació, la Dolors Bagué , membre del GDP, ens explica una petita història sobre els molins els seus diferents sistemes i usos. Ens fa adonar que aquests enginys rústecs varen esdevenir des de bon començament un dels element bàsics per al desenvolupament de l’agricultura i la sedentarització dels pobles. Uns enginys que al pas de segles, seran l’embrió de les turbines hidràuliques que mouran la maquinària industrial de les nostres colònies fabrils.
Estat actual de la bassa i el mas del Molí de Sant Llorenç, als afores de Vic. Un mas i un molí medieval rescatats "in extremis " de la desfeta provocada per la requalificació urbanística de la zona del Griell, entre Vic i Sentfores.
E L S M O L I N S
La ocupació humana a la comarca va començar a l’època paleolítica i neolítica. Els primers habitants van ser caçadors i nòmades que van aprofitar els recursos naturals com les baumes i les coves per a refugiar-se. Més tard van ser sedentaris, descobrint la pastura i l’agricultura. Per a moldre el gra van començar a utilitzar el molí de mà; restes d’aquests petits molins se n’han trobat en varis dolmens de entre 3500 i 2500 anys aC, aquest tipus de molí també va ser utilitzat pels ibers i els celtibers. Estava format per una pedra còncava com a recipient on es posava el gra a poc poc i amb una pedra més petita es molia tot pressionant. Aquest també podia ser amb un forat central on es posava un pal per fer donar voltes al molí que girava. Amb el pas del temps, van anar sorgint altres maneres de moldre.
Els molins de vent són els més coneguts degut a la novel·la de Miguel de Cervantes ‘Dom Quixot’. En els llocs on les corrents de riu no eren importants s’utilitzaven els eòlics, molt freqüents a Castella i Balears; són d’estructura de pedra amb base cilíndrica, a la part superior té unes aspes que transformen la força del vent en energia mecànica. La part superior serveix de sostre i té petites finestres per a controlar la direcció del vent. En el seu interior hi ha un entramat de fustes que gira sobre un tambor de pedra per orientar les aspes segons la direcció del vent. Es fa per mitjà d’una fusta llarga que s’anomena govern. Aquestes mouen la roda i per mitjà d’un engranatge transmeten el moviment a l’eix vertical per a moure la segona mola.
De sang i altres sistemes
Els pobles que no reben la força del vent ni dels rius, utilitzaven els anomenats molins de sang. El molí es trobava a la primera planta de l’edifici; l’eix que movia la mola seguia fins a la planta baixa on era creuat per fustes a les que s’hi lligava els animals, generalment bous o mules,que caminaven en cercle fent moure la volandera. Els molins de marea aprofitaven la crescuda i baixada de les aigües; l’energia proporcionada podia fer anar fins a vuit moles alhora. El molí de foc funcionava per màquines de vapor o de motor. El molí de boles per mitjà de rotació d’un tambor de boles d’acer, s’utilitzava en zones mineres. Els molins actuals són d’energia química o elèctrica.
Detall de les dues turbines hidràuliques del Molí de la Calvaria, entre Vic i Sant Julià de Vilatorta. Un molí visitable obert al públic i en perfecte estat de funcionament.
Els molins hidràulics
Els molins hidràulics van ser els més utilitzats a la comarca d’Osona degut a la gran quantitat de rius i rieres.S’edificaven de manera que la força de l’aigua mogués directament la roda hidràulica de paletes que per un sistema d’engranatge transmetien el moviment de l’eix horitzontal a l’eix vertical de la pedra de moldre. Més tard i per evitar els freqüents aiguats es van fer molins de canal, a la vora del riu o bé separats, per al que feien arribar l’aigua necessària al molí per mitjà d’una sèquia. Al costat de la casa construïen una bassa per acumular-ne i tenien una diferència d’alçada per a tenir més pressió a l’entrar l’aigua i aconseguir més volum en els llocs on el caudal dels rius era variable. L’aigua tenia una caiguda lliure sobre una roda gravitatòria que feia girar pel seu pes. Per als engranatges transmetia el moviment a les moles, fent-les giravoltar. Una altra manera era precipitar l’aigua a mitja alçada sobre una roda amb paletes rectes, on la velocitat és més important. L’altre modalitat era fent passar l’aigua al final de la caiguda per uns conductes estrets que l’impulsaven a gran pressió contra les rodes horitzontals, on es col·locaven les moles, la inferior fixa i la superior movible, que es regulaven per mitjà de palanques. Amb el desgast, periòdicament s’havien de reparar les estries, les menys fondes en feia sovint i les més fondes un cop a l’any; per alçar-les s’utilitzaven grues rústiques.
Roda sotana del molí de Sant Llorenç de Boada. Un dels quatre molins de bassa que, una vegada esmicolat el gra, abeuraven els conreus d’horta entre Vic i Sentfores.
Molins de bassa o de cabal irregular
Els llocs on l’aigua era escassa es recuperava part retornant-la a la bassa per una canalització de retorn. A partir de l’edat mitjana els moliners van anar incorporant nous avenços. A la nostra comarca gairebé tots han desaparegut, però en queda algun que s’ha recuperat per a divulgar- ne el seu ús; a Calldetenes hi ha la ruta dels molins, on es pot visitar el de La Calvària, i a Centelles el de La Llavina.
Dolors Bagué Cambra
(article publicat a Osona Comarca el dia 25 de setembre de 2008)
Molt interessant aquest article! Com a complement recomanaria la visita a l’antic molí, ara convertit en museu, «La Farinera» de la població de Castelló d’Empúries, molt a prop de Figueres, que es troba a tocar de la Biblioteca de la població, i que permet, a més a més de poder visitar l’antic molí in situ, hi trobem abundant material sobre aquest molí en particular i sobre els molins en general.
Oriol López.