No tot són males notícies en l’afer patrimonial. Precisament en aquest article es recull una bona actuació de l’Ajuntament de Tagamanent, situat al Congost, prop de la Garriga, a la falda més oriental de del Montseny. Terra de boscos on l’activitat productiva entorn de la fusta i dels seus derivats, s’alternava amb d’altres produccions lligades a l’entorn natural. Ens referim concretament a l’explotació comercial dels forns de calç i dels pous de gel. Aquest reportatge porta l’emprempta del treball de camp directe al que s’hi afegeixen unes imatges fotogràfiques aportades per la seva autora, la Maria Dolors Bagué, il.lustradora i membre del GDP.
Un Patrimoni salvat a Tagamanent
L’any 2007 es van restaurar els forns bessons de calç de Pedralba de Tagamanent; poc després va arribar la notícia de les reformes de la carretera C-17 que hi passa molt aprop, en que se’n veuria afectada la seva conservació i destrucció. Vull felicitar a l’Ajuntament de la vila per la tasca que ha fet per poder-los preservar. Estan declarats bé cultural d’interès nacional.Es troben a sobre d’un aflorament de roca calcària.
Quan un pou es desgastava pel seu ús i l’entorn era prou rentable se’n feia un altre al costat. Aquests es relacionen amb les etapes de construcció del Casal de Pedralba. El més gran és del segle XVIII i l’altre del segle XIX. A la població també n’hi ha d’altres, els més antics són de l’edat Mitjana. Són edificacions de planta circular i cilíndrica on es transformava la roca calcària en calç viva per mitjà d’un procés químic, coent la roca entre 800 i 1200 ºC i obtenint uns 16000 kg per fornada.
També felicito a l’Ajuntament per la recuperació dels pous de gel de l’Avencó. Fa uns anys els vaig anar a veure, en aquells moments estaven en projecte de recuperació. Són un conjunt de tres pous edificats al costat del mas Avencó, aprop de la riera, en una de les valls més fredes del Montseny que daten del 1619 al 1754. El conjunt està compost per tres pous de glaç, el rec de captació i la conducció d’aigua que anava a les basses, on a l’hivern es gelava. Quan el gel tenia 20 cm de gruix es serrava en blocs de 70×50 cm i d’un pes de 60 kg. Els més grans havien arribat als 110 kg. El material aconseguit es guardava a l’interior dels pous, en capes sobreposades de palla o material similar i gel picat. Un cop el pou estava ple, es segellava conscientment per mantenir la temperatura. Hi ha un recorregut senyalitzat que permet visitar totes les instal.lacions, inclòs l’interior del pou gran, que està museïtzat.
Juntament amb el de Fontmolsa, van fer que Tagamanent fos un dels pobles més importants en producció de glaç. Vàries institucions de Catalunya, el País Valencià i França van acordar de posar al coneixement de la gent el seu patrimoni fent iniciatives com la Ruta del Glaç i de la Sal, que segueixen obertes a altres entitats per contribuir a la integració cultural d’Europa. Quan perdem un element patrimonial perdem part del passat i de la nostra identitat. Seria convenient que la gent es conscienciés del que representen iniciatives com aquestes i es lluités per seguir les seves petjades, sense destruir el patrimoni que és de tots.
Maria Dolors Bagué
