L’article que reproduim, escrit i publicat el mes d’agost de 2003, si bé manté d’entrada la preocupació patrimonial, obre una reflexió que amb el temps s’ha vist depassada en molts aspectes que van lligats, no tan sols a les formes i volums construïts sinó també a les extensions de terreny hipotecat. La forma agressiva de «fer ciutat» ha donat uns resultats urbanístics que ara mateix podem veure i lamentar en algunes zones intensives, del nord-ponent de Vic prop de l’Institut Jaume Callís, com excessivament expansives-territorialment parlant- entre Vic i Calldetenes, amb uns resultats que ja es van denunciar en el seu moment no tan sols per part de qui signa l’article sinó també d’algunes instàncies tècniques de persones lligades en aquells moments a la direcció del Col.legi d’Arquitectes i un dels partits de la oposició municipal. Ara amb la recent revisió i adequació del POUM, votat amb un relatiu consens el dilluns dia 23 de febrer de 2009 pel Plè de l’Ajuntament de Vic, sembla que es dóna un gir amb la voluntat d’aplicar canvis vers una política urbanística més equil.librada, menys expansiva i amb una major implicació de tots els grups polítics i més participació popular. Ja seria hora de no tornar a repetir els mateixos o els semblants errors del passat recent. No tenim notícia de ningú que hagi invertit el procés de «desertització» a cops de excavadora, grua i formigonera per a reconvertir l’espai arrabassat a la terra, en un verger o en nous camps de conreu. El darrer cas greu conegut a Vic, a la zona del Griell representa -i encara més en la conjuntura actual- un viatge a l’empobriment i a l’absurd. M.C.
MEDITACIONS URBANÍSTIQUES…..
Vic, no s’assembla pas a la vila tarragonina de Montblanc, ni tampoc a les ciutats d’Avila o Carcassone, per citar-ne dues d’emblemàtiques Podria mantenir-hi alguna semblança si la nostra ciutat hagués conservat el seu circuit emmurallat de vila medieval que a partir de finals del disset es veié desafectat per tal de poder encabir-hi els primers casals barrocs. Aquesta actuació urbanística es va fer molt més visible i patent sobretot tot al llarg segles divuit i dinou quan l’antiga muralla de Pere III, anava reduint el llenc dels seus murs per deixar pas a les construccions dels actuals estatges que aboquen llurs façanes a les rambles del Carme, del Passeig i finalment la rambla de l’Hospital. Parlar de l’antiga muralla i la ciutat que conté encara dintre el que fou el seu perímetre és un recurs literari que ens mena al moll de l’òs del tema que avui ens preocupa de forma recurrent i que ens posa en relació dues parts de la mateixa ciutat: l’antiga i l’actual.
Es ben notori que el nucli històric de Vic, a diferència de Girona o Manresa , no està situat dalt d’una elevació tant prominent com perquè quedi assegurada aquella visió panoràmica que la diferencia d’altres ciutats i li confereix un estil i caràcter propis. Vic, amb els seus campanars, amb les seves típiques torres d’ocellaire o amb la visió de l’imponent edifici neoclàssic de la catedral i el seu esbelt campanar romànic, ja deixa entreveure plàsticament i des de la llunyania, el pòsit de la seva història.
Però poc a poc aquesta visió diferencial potser romàntica, de la ciutat antiga, va desapareixent sota la pressió urbanística que sense tenir en compte les perspectives de llunyania construeix habitatges de grans alçades en llocs on el sentit comú i els estudis tècnics haurien de filar molt més prim. Això tampoc vol dir que propugnem una política urbanística de “caseta i hortet” on els edificis de planta baixa o les cases unifamiliars siguin la única alternativa (l’escassetat del terreny i la pressió per a l’adquisició d’un habitatge per part dels joves i la nova població immigrant ho fan del tot impossible). El que si hem defensat més d’una vegada, és el manteniment d’uns “corredors visuals” que preservin certs angles encara salvables de la perspectiva actual de la ciutat i el seu nucli històric.
Com a exemple del que hem lamentat fa un moment, hem de dir que a finals dels anys setanta ja es va modificar força l’entrada a Vic pel sector sud (edificacions del Vic-2); darrerament a la zona propera a l’IES Jaume Callís, s’ha malbaratat una entrada a la ciutat que ha vist construir uns grans blocs aïllats que nos es justifiquen de cap manera precisament per l’alçada del terreny on estan ubicats. Una altra actuació temuda i que pot acabar de tancar irreversiblement la visió de la ciutat antiga és a la zona del Prat d’en Galliners (entre el carrer de Montserrat i la llera del riu Mèder) ja “tocada” prèviament per la construcció de tres blocs paral.lels a l’Avinguda dels Països Catalans, a l’entrada de Vic per la carretera de Santa Eugènia, que ja impedeixen la visió diàfana del llenc de ciutat antiga observable des d’aquell sector.
Hem d’acabar dient que la planificació d’una ciutat no es pot fer únicament des de la visió d’un planell sense alçades, que pot servir per calcular distribucions o planificar vials i insta.lacions però no per valorar altres aspectes que necessiten tal vegada un treball de camp més exhaustiu. La voluntat de tenir en compte aquests altres aspectes urbanístics als quals ens hem referit al llarg d’aquest article, hauria de posar a prova la imaginació dels nostres tècnics i urbanistes que sense menystenir les necessitats d’habitatge d’una població en augment, posessin també a la balança de les seves decisions la preservació d’aquests corredors visuals necessaris per mantenir, ara i en el futur la perspectiva d’una ciutat que tan sols la seva visió llunyana, encara avui, captiva i convida a endinsar-se pels seus carrers.
Si la visió de la ciutat antiga acabés desapareixent de la perspectiva dels visitants que s’atansen a la ciutat; sols ens restaria la possibilitat d’oferir-los una vista general de Vic a través d’imatges fotogràfiques o antigues postals. La darrera opció, més cara i molt més limitada, seria que l’Ajuntament els oferís excepcionalment un vol en globus…..
Miquel Cañellas (articulista vigatà)
publicat al 9 NOU del dia 29 d’agost de 2003
Quim Espona 2002 – Panoràmica de Vic des del turó de l’Ausoneta a ponent de la ciutat
Des del Puig d’en Planes, un Vic llunyà (vers 1930) que no sobrepassava els 15.000 habitants
