La situació de l’Ajuntament actual envers el Patrimoni històric de la ciutat no és el mateix que fa cinc anys. En l’article publicat a El 9 Nou en data 22 de novembre de 2004, ja es lamentava la manca d’una partida explícita que tingués en compte el manteniment i la rehabilitació del patrimoni monumental de la ciutat. Les coses sembla que comencen a canviar amb el nou consistori, però no pas prou.
L’aprovació del nou presssupost muncipal fins l’any 2011 conté partides de patrimoni encriptades dins d’altres apartats, algunes d’elles destinades sobretot a la compra de nous equipaments culturals, com és el cas del nou auditori i escola de música (aquest, ben explícit) i d’altres sense especificar.
Amb aquestes circumstàncies i preveient una major sensibilitat envers el camp de la història i del patrimoni, ens atrevim a demanar, almenys per als propers pressupostos, una partida explícita per al patrimoni monumental de la ciutat; Vic s’ho mereix.
A l’article que segueix, malgrat que es va redactar fa més de tres anys, se li podrien retallar ben poques coses. Potser únicament l’esment de la reforma de la façana de l’antic Hospital de la santa Creu, reivindicada en un apartat de l’article. La resta del contingut, continua essent d’absoluta actualitat i necessitat.
Ni un euro per al patrimoni
El gran consens de l’Ajuntament de Vic a l’hora d’aprovar els pressupostos i inversions fins l’any 2007 m’ha produït estupor; no pas per la unanimitat en l’aprovació de les diferents partides, sinó per la unanimitat en l’oblit.
(Article publicat a El 9 Nou el dia 22 de novembre de 2004
No és pas la primera vegada -i pel que intueixo no serà la darrera- que em faci ressò de la deixadesa i el mal estat d’alguns monuments emblemàtics del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat. El fet de fer-me’n ressò m’obliga en conseqüència a actuar d’improvisat tornaveu que insta novament a qui correspongui (suposo que als qui aproven els pressupostos per unanimitat) a destinar una partida anual a obres de conservació i millora del patrimoni històric i arquitectònic.
Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de passar unes quantes hores a Girona, deambulant pels carrers del nucli antic; muralles, barri jueu, esglésies de Sant Feliu i Sant Pere de Galligants, barri de la Catedral, zona universitària, etc. Si és que Girona enamora (i enamora de debò) és precisament per la conservació i la bellesa del seus edificis, places i calls. La perfecta simbiosi entre els elements antics i els que s’han restaurat, les actuacions arquitectòniques respectuoses, la disposició de l’enllumenat (fanals de fosa, teieres i elements artesanals singulars), els empedrats dels vells carrers costeruts perfectament agençats… fan possible el petit miracle de trobar-se tot de sobte embolcallat per una atmòsfera única que et transporta, ni que sigui imaginativament, als segles precedents. La història de la ciutat es fa palesa en cada pedra, a cada passa, en cada indret.
Fa temps que els vigatans estem deixant morir poc a poc els nostres edificis singulars, delerosos com anem per la fita del creixement poblacional i el miratge pel disseny i l’escultura de firma. La febre del ciment, la pedra tallada a màquina, l’acer inoxidable o els pals tubulars de llum amb reflectors de cul d’olla han esdevingut la icona de la modernitat als nostres carrers i places. L’autèntic cafè per a tothom; i si fos cafè, rai…, però es tracta de marro.
Algú apostaria per continuar les reformes del Vic antic a l’estil de com s’ha fet per exemple a la plaça del Bisbe Oliba, al passeig de Santa Clara o al llenç de muralla vitrificada de la rambla del Bisbat ?
L’edifici renaixentista de l’Hospital de la Santa Creu fa anys que necessita un “lifting”. I no tan sols a la seva façana principal amb la galeria d’arcades i el gràcil campanar de tres cares, sinó que també caldria intervenir a l’església barroca que li fa costat i a la veïna Casa de la Convalescència. La supressió de les esferes barroques del coronament de l’església del Sant Crist o la retallada (per motius de seguretat) de l’àmplia cornisa de la teulada de la baluerna del carrer del doctor Junyent són motiu més que suficient per a plantejar una restauració digna.
La llista d’actuacions seria força extensa: per exemple, la necessitat de preservar del corc de la pedra les façanes de la Casa Galadies, Casa Consistorial i parròquia de la Pietat. També està afectat (des de fa anys) el contrafort sud del pont gòtic del Remei, escapçat i ple de malesa al braç de migdia. S’hauria d’intervenir igualment en la compactació del pont romànic de Queralt i en el mur de contenció d’aquest sector de la rambla del Bisbat, afectat fortament per l’erosió dels anys i la nidificació dels coloms. Encara caldria afegir una partida destinada a refer i pintar les façanes de les antigues pelleries sobre la llera del Mèder (un llegat històric de la indústria de la ciutat) amb una darrera inversió econòmica destinada a netejar i restaurar dignament la muralla del Portalet.
Sóc conscient que ara tot això representaria una gran despesa; d’un sol cop, inassolible. Però es tracta de partides pendents a les quals i des de fa massa legislatures no s’hi ha destinat ni una pesseta, i encara menys un euro. No estàvem que els qui s’asseuen setmanalment als setials de la Sala del Consell sota la cúpula del Tracista estimen i serveixen la ciutat? Fa massa temps –i ara me n’adono– que estic picant sobre ferro fred.
Miquel S. Cañellas
