UNA NOVA IMATGE PER AL "CEL" DE VIC
Les obres de rehabilitació i de reforç de l’estructura del campanar de La Pietat de Vic s’iniciaven el passat mes de maig amb el muntatge d’una potent grua d’obres de grans dimensions, apostada just al costat del mur de la tanca del Temple Romà, adjunt a aquesta església votiva dedicada als màrtirs Llucià i Marcià, copatrons de la ciutat.
UN PROJECTE SOMNIAT
Amb l’inici de les obres, es posava en marxa la realització definitiva d’aquest projecte que naixia fa sis anys per l’impuls decisiu de l’ex batlle Ramon Montanyà, qui encomanà la idea al fins fa poc president de la corporació vigatana Jacint Codina, que es va prendre el suggeriment com un repte a fi efecte de “recuperar una imatge històrica de la ciutat”. El projecte que varen presentar els seus autors, els arquitectes Jordi Comas i Anna Pont, el mes de setembre de 2006, serà respectat, en paraules de l’actual regidor d’Urbanisme Xavier Solà “en tota la seva integritat “
Vic a principis del XIX.- Estampa bucòlica al Prat de Galliners. Al centre de la imatge un campanar barroc de la Pietat que encara manté el seu teulat cònic característics de l’obra dels germans Morató. Una imatge que la ciutat recuperarà ben aviat. (Aquarel.la d’Antoni Pasqual de la col.lecció de Ramon Montanyà)
UNA OBRA DE REHABILITACIÓ
L’obra al monument consisteix bàsicament en el reforç i relligat de tota l’estructura interna del campanar, amb l’obertura de quatre finestrals de la galeria superior que havien estat tapiats i la instal.lació d’una nova escala interior per tal de fer-lo accessible als visitants. Finalment es reconstruirà l’antic teulat cònic escapçat durant la guerra dels Matiners, entre els anys 1846 i 1848, a fi efecte de ser utilitzat (el campanar) com a torre de guaita i de defensa.
L’EXISTÈNCIA DE LES TEULES
El fet que en el seu moment es trobessin les antigues teules barroques, dipositades en estibes damunt la nau del temple, va moure els promotors del projecte a creure en la possibilitat de retornar el teulat barroc a la seva forma original; els autors materials d’aquest projecte, els arquitectes Jordi Coma i Anna Pont, ho expressaven així en unes declaracions efectuades a un setmanari vigatà el setembre de 2006: “a la reconstrucció del campanar, que s’acostarà molt a l’aspecte original; hi ajudaran molt les teules, l’únic element que es va conservar. Miraculosament aquestes teules de ceràmica vidriada es van guardar a La Pietat i han arribat gairebé intactes fins avui.”
L’ENLLUMENAT DE LA TORRE
L’obra es complementarà amb un enllumenat artístic, que convertirà aquesta torre emblemàtica de prop de cinquanta metres d’alçada en un far subtil de la nit vigatana, nova icona dreçada fins al vèrtex més alt de la ciutat. En aquest cas bé que podem dir que s’acosten canvis al “cel” de Vic.
M.C.
EL CAMPANAR DE LA PIETAT (apunts històrics)
Construcció de l’església que avui coneixem, que substituïa una anterior gòtica a la vegada que aquesta ja havia fet fora, la primitiva romànica de Sant Sadurní documentada al segle XI
Inici de l’actual: any 1687
Final dels treballs: 1695 ( agulla teulada)
Primer rellotge : 1775
Teulat escapçat : vers 1848. (hem rectificat aquesta dada)
Rellotge a la coberta : vers 1878
(font: L’Església de la Pietat de Vic; Ramon Ordeig – 1978)
Les guerres carlines havien desposeít l’antic teulat barroc de teules vidriades i havien convertit aquest cimal –centre físic de la ciutat- en una torre de vigilància. Amb aquesta estètica de torre escapçada s’ha mantingut fins fa ben poc temps, amb l’afegitó posterior d’una esfera de fusta desproveïda de les seves agulles. Un vestigi de l’existència d’una maquinària de rellotgeria que es desmantellà definitivament pocs anys després de la guerra civil.
EL TESTIMONI GRÀFIC DEL TEULAT BARROC
Podem dir en pura lògica que el teulat de la Pietat,coneixent els hàbits d’estil dels seus autors del XVII els germans Morató, havia d’estar coronat per un teulat cònic, com ho eren tants d’altres sortits del seu enginy constructor: la Gleva, Santa Maria de Manlleu, Sant Genís d’Orís, Vidrà etc. Però tenim tres testimonis gràfics eloqüents: els quadres al.legòrics de la ciutat realitzats al segle XVIII per Marià Colomer i les litografies a ploma per a les cartografies de l’època realitzades a principis del XIX pels enginyers i militars francesos arribats a Vic amb l’exèrcit napoleònic. Finalment com un darrer apunt de cavallet, es coneix la primitiva forma del teulat cònic de l’església de la Pietat, gràcies a una petita aquarel.la, també de principis del XIX, obra d’Antoni Pasqual de la col.lecció particular d’en Ramon Montanyà on es pot veure clarament un cloquer punxegut i altiu que presideix,al costat del cloquer de la Seu, un païssatge bucòlic d’un Prat d’en Galliners habitat per soldats, passejants i hortolans que feinegen. Es la primera de les imatges d’aquest article.
APUNTS SOBRE UN VELL RELLOTGE
Val a dir que el fet de que la Pietat tingués rellotge públic, va ser una concessió dels canonges de la Catedral que mantingueren un plet quasi secular amb el braç civil a qual se li negava la instal.lació d`una màquinaria a la casa de la Ciutat. Els ciutadans de Vic, fins al trienni constitucional de 1820 a 1823, no veurien estrenar el nou rellotge de Plaça.
La maquinària de la Pietat, de primer antuvi (1775), va estar col.locada al pis inferior damunt les campanes ja que l’existència del teulat (amb el barret cònic de ceràmica) no permetia cap altra ubicació que aquesta. No fou fins després de finalitzar les guerres carlines i la constitució de la Pietat com a parròquia (1878) que es va col.locar la maquinària al terrat superior, ara ja sense la seva original coberta de teula. El rellotge va tocar hores fins poc abans del 1936 . Malauradament passada la guerra civil es va vendre la màquina a la parròquia de Cantonigròs que finalment va bescanviar, al cap d’uns quants anys, màquina vella per nova, perdent-se inexorablement del circuit públic una peça única d’artesania mecànica.
UNA TORRE MULTIFUNCIONAL
Es coneixia prou bé la importància de la torre de la Pietat, que a banda del sonar de campanes per a avisos litúrgics, va complir perfectament les seves funcions d’atalaia de vigilància i torre de comunicació. Unes funcions, aquestes que acabem d’anomenar, mantingudes operativament durant bona part del segle XIX i principis del XX. Es parla igualment de l’existència d’un petit canó defensiu que es va utilitzar durant les guerres carlines, que utilitzat també per a disparar trets de fogueig com a senyal d’alarma. Més endavant i a banda dels usos bèl.lics, des d’aquella atalaia privilegiada enmig del nucli antic de la ciutat s’enviaven i es rebien avisos entre Vic i Barcelona a través d’un enllaç visual de telegrafia òptica, aconseguit amb miralls o encenent una foguera nocturna que es podia distingir amb tota claredat des dels diversos campanars i cims elevats del trajecte. El camí era el següent: de Vic a Montagut (Puiglagulla), Puiggraciós (Congost), Tibidabo (Barcelonès) i finalment Catedral de Barcelona, amb retorn inclòs. Així arribaven amb tota celeritat la majoria de “partes” de les guerres colonials del nord d’Africa de finals del XIX, principis del XX.
En aquesta doble imatge podem veure virtualment com quedarà el campanar de la Pietat després de la intervenció i recuperació de les antigues teules de ceràmica, les mateixes que hem enquadrat al centre d’aquesta composició.
LA NOVA FASE D’UNA RESTAURACIÓ TOTAL
L’obra iniciada tot just al campanar, ve a representar el segon capítol d’unes intervencions a l’església de la Pietat iniciades a la força l’any 1998 quan es tancà temple al culte per tal de procedir a la instal.lació d’uns tivants d’acer i reforços interns que asseguressin la fermesa d’una nau que s’obria lentament fent perillar l’estabilitat i seguretat de tota l’obra. L’església no es va reobrir fins el juny de 2002, amb motiu d’una exposició artística relacionada amb el llenguatge plàstic dels símbols litúrgics. Des d’aquest moment l’espai de la nau principal, ha estat compartit per la parròquia i l’ajuntament previ pacte d’ús que s’haurà de corroborar ben aviat a través d’un protocol jurídic entre les dues institucions. Quedarà, en darrera instància, la rehabilitació d’una façana barroca –la de la Pietat- esbelta i monumental però desgraciadament molt malmesa per l’erosió dels anys, produïda per l’aigua, les temperatures extremes i la pol.lució atmosfèrica; una degradació corrosiva pròpia de la gresa de Folgueroles. Quan es produeixi aquesta darrera intervenció, podrem dir feliçment que l’església de la Pietat, la seu votiva dels antics patrons de Vic,església patronal de la ciutat, s’haurà reestrenat novament.
M.C.
