El cas és més greu -patrimonialment parlant- quan aquest tipus d’actuacions s’imposen al paisatge urbà, com un veritable mur opac que impedeix observar des d’una certa perspectiva tant les sinuositats i els punts alts de la ciutat antiga com les formes plàstiques dels seus paraments, murs i casals que la defineixen i la fan única en el seu gènere.
Vic no està exempte d’aquests exabruptes constructius, i així ho manifestava en aquest article -publicat fa pocs anys a El 9 Nou- un dels actuals membres del GDP, en Miquel Cañellas, que ho lamentava públicament posant-hi, de retop, alguns exemples. Les coses, avui per avui, no han canviat massa i la reivindicació del que s’hi exposa encara menys.
Dins la mateixa àrea urbana que s’assenyala en l’article (el Prat d’en Galliners i per extensió, ara mateix, la nova urbanització del Portal de Queralt i Can Tortadès), les diferents actuacions urbanístiques s’estan produïnt, en la majoria dels casos, menystenint aquesta precaució. En aquest cas, l’avís ja està donat i caldria que en la revisió del nou POUM (Plà d’Ordenació Urbanística Municipal) es tinguessin en compte no únicament les alçades i volums de les edificacions, sinó que es posés tota l’atenció en les distribucions i angles visuals preferents que caldria deixar definitivament expedits.
La ciutat antiga no pot desaparèixer darrere els gratacels i els blocs compactes.De continuar en aquesta direcció, la ciutat pot acabar convertida en una massa amorfa de blocs compactes de ciment i totxo , semblant a algunes poblacions de la Catalunya central, sobretot a l’àrea del Vallès i Baix Llobregat. És una proposta per a la reflexió.
MEDITACIONS URBANÍSTIQUES PER A UNA NIT D’ESTIU
Vic, no s’assembla pas a la vila tarragonina de Montblanc, ni tampoc a les ciutats d’Avila o Carcassona, per citar-ne dues d’emblemàtiques. Podria mantenir-hi alguna semblança si la nostra ciutat hagués conservat el seu circuit emmurallat de vila medieval que a partir de finals del disset es veié desafectat per tal de poder encabir-hi els primers casals barrocs. Aquesta actuació urbanística es va fer molt més visible i patent sobretot tot al llarg segles divuit i dinou quan l’antiga muralla de Pere III, anava reduint el llenc dels seus murs per deixar pas a les construccions dels actuals estatges que aboquen llurs façanes a les rambles del Carme, del Passeig i finalment la rambla de l’Hospital. Parlar de l’antiga muralla i la ciutat que conté encara dintre el que fou el seu perímetre és un recurs literari que ens mena al moll de l’òs del tema que avui ens preocupa de forma recurrent i que ens posa en relació dues parts de la mateixa ciutat: l’antiga i l’actual.
És ben notori que el nucli històric de Vic, a diferència de Girona o Manresa, no està situat dalt d’una elevació tant prominent com perquè quedi assegurada aquella visió panoràmica que la diferencia d’altres ciutats i li confereix un estil i caràcter propis. Vic, amb els seus campanars, amb les seves típiques torres d’ocellaire o amb la visió de l’imponent edifici neoclàssic de la catedral i el seu esbelt campanar romànic, ja deixa entreveure plàsticament i des de la llunyania, el pòsit de la seva història. Però poc a poc aquesta visió diferencial potser romàntica, de la ciutat antiga, va desapareixent sota la pressió urbanística que sense tenir en compte les perspectives de llunyania construeix habitatges de grans alçades en llocs on el sentit comú i els estudis tècnics haurien de filar molt més prim.
Això no vol dir que propugnem una política urbanística de “caseta i hortet”, on els edificis de planta baixa o les cases unifamiliars siguin la única alternativa (l’escassetat del terreny i la pressió per a l’adquisició d’un habitatge per part dels joves i la nova població immigrant ho fan del tot impossible); el que si hem defensat més d’una vegada, és el manteniment d’uns “corredors visuals” que preservin certs angles encara salvables de la perspectiva actual de la ciutat i el seu nucli històric. Com a exemple del que hem lamentat fa un moment, hem de dir que a finals dels anys setanta ja es va modificar força l’entrada a Vic pel sector sud; darrerament a la zona propera a l’IES Jaume Callís, s’ha malbaratat una entrada a la ciutat que ha vist construir uns grans blocs aïllats que nos es justifiquen de cap manera precisament per l’alçada del terreny on estan ubicats.
Una altra actuació temuda i que pot acabar de tancar irreversiblement la visió de la ciutat antiga és a la zona del Prat d’en Galliners (entre el carrer de Montserrat i la llera del riu Mèder) ja “tocada” prèviament per la construcció de tres blocs paral.lels a l’Avinguda dels Països Catalans, a l’entrada de Vic per la carretera de Santa Eugènia, que ja impedeixen la visió diàfana del llenc de ciutat antiga observable des d’aquell sector.Hem d’acabar dient que la planificació d’una ciutat no es pot fer únicament des de la visió d’un planell sense alçades, que pot servir per calcular distribucions o planificar vials i insta.lacions, però no per valorar altres aspectes que necessiten tal vegada un treball de camp més exhaustiu.
La voluntat de tenir en compte aquests altres aspectes urbanístics als quals ens hem referit al llarg d’aquest article, hauria de posar a prova la imaginació dels nostres tècnics i urbanistes que sense menystenir les necessitats d’habitatge d’una població en augment, posessin també a la balança de les seves decisions la preservació d’aquests corredors visuals necessaris per mantenir, ara i en el futur la perspectiva d’una ciutat que tan sols la seva visió llunyana, encara avui, captiva i convida a endinsar-se pels seus carrers. Si la visió de la ciutat antiga acabés desapareixent de la perspectiva dels visitants que s’atansen a la ciutat; sols ens restaria la possibilitat d’oferir-los una vista general de Vic a través d’imatges fotogràfiques o antigues postals. La darrera opció, més cara i molt més limitada, seria que l’Ajuntament els oferís excepcionalment un vol en globus.
Miquel Cañellas (articulista vigatà)
(Publicat a El 9 Nou el dia 29 d’agost de 2003)
