El Rellotge de Vic: retalls d’història
Les trifulques sobre el rellotge de Vic, havien començat molt abans del que avui ens podria semblar. Les desavinences i reclamacions pel monopoli del batalls i els senyals horaris, havien començat al segle XV, quan els consellers de la ciutat exigiren per primera vegada als canonges, traslladar la màquina del rellotge de la Seu a la casa del Consell. Van respondre-hi els canonges amb una ordinació concertada per la qual el municipi s’havia de fer càrrec de les tres quartes de les despeses de manteniment del rellotge de la Catedral, doncs la seva utilització en tocs de caràcter civil, així ho exigia. Més plets i discusions sobre el tema es varen anar succeïnt al llarg dels segles següents: ¿ no havia estat des de sempre -el de la Catedral- el rellotge de la ciutat?. Però al segle XIX, els fets varen donar un tomb. A cavall d’una nova situació política, ni que fos transitòria, es va propiciar l’execució d’un vell somni. Fou durant el breu període del trienni lliberal a l’adoptar-se en tot el el país el text de la Constitució de Cadis, juntament amb l’aplicació de la llei d’exclaustració de convents, que el consistori vigatà va obtenir mitjançant la compra avantatjosa en una subhasta pública, la màquina del rellotge del convent de Sant Josep, un dels monestirs de la ciutat que s’havia quedat sense frares per l’aplicació estricta d’aquell decret. L’església estava en desaventatja i desassossec i en aquests moments no pledejaria pas contra un ajuntament que volia tenir a casa el seu propi rellotge. Això era «pecatta minuta» al costat del terrabastall de les exclaustracions i pèrdues patrimonials dels eclesiàstics. Amb tot això, semblava que finalment hi hauria un veritable «rellotge de Vic». Però no va anar tot tant ràpid. Es d’aquesta maquinària emblemàtica i de la torre que l’estotja, estrenada doblement en 1823 i 1827 que us parlem en les ratlles que segueixen a continuació.
Si a l’atribolat religiós Fra Josep de la Concepció, l’anomenat per ofici “El Tracista”, li haguessin dit que dos cents anys més tard de signar els plànols del nou ajuntament vigatà, l’arquitecte municipal de torn li esmenaria la plana afegint una torreta per al rellotge damunt la torra barroca que ell havia dissenyat; o encara molt pitjor: si li haguessin notificat que la maquinària d’aquell primer rellotge municipal seria sostreta (any 1821) del campanar del seu convent…. segur que hauria dimitit “ipso facto” d’aquell encàrrec tant lluït.
Les disposicions governatives d’exclaustració de convents durant el trienni lliberal (1820 –1823) havien posat en mans de l’anomenat Comissionat del Crèdit Públic, nombroses possessions i béns eclesiàstics que més tard van poder adquirir a preu de saldo particulars i corporacions. D’aquesta manera fou com l’ajuntament vigatà es va fer amb la primera màquina de rellotgeria procedent de l’ex-convent carmelità de Sant Josep, situat a la sortida de Vic, al carrer de Manlleu.
1) La torre amb l’esfera visible de 24 hores. 2)Detall de les dues campanes amb els seus martells. http://youtu.be/lwyraoPX4WI
Però els daltabaixos de la política espanyola del segle XIX no havien fet només que començar. Ferran VII , amb l’ajuda de França i els 100.000 fills de Sant Lluís, aconseguí imposar altra vegada un absolutisme d’encuny jacobí i els frares que recuperararien altra volta els seus convents i possessions,també van afegir a l’inventari la reclamació del seu rellotge. No cal dir que l’Ajuntament no va tenir més remei que acatar la nova legislació i tornar al cap de poc temps, aquella sorollosa màquina als seus antics posseïdors. Les alegries constitucionals (amb una majestuosa columna de marbre a la Plaça, finalment abatuda) havien durat ben poc. A pesar de tot, la ciutat havia aconseguit construir definitivament la seva torre del rellotge. Ara però, amb una màquina hipotecada apunt de devolució, alguns ciutadans dolguts, hi afegien més llenya qualificant aquell obra de fàbrica com a «pila de maons escaldufats». Però les coses es van adreçar per la via del regateig i el pacte quan pocs anys més tard, després de dues ofertes presentades al consistori pel rellotger Crusat de Moià, l’Ajuntament de Vic es decantés per fer l’encàrrec definitiu a un rellotger de la ciutat, el serraller i artesà Francesc Tusquelles. Ell fou el constructor de la primera maquinària pròpia per a la torre del nou rellotge de Vic. Rodes dentades, pinyons, eixos i tirants, eren un conjunt estrafet més semblant a l’obra d’un manyà traçut que no pas a un enginy d’alta precisió. Tusquelles s’havia fet amb l’encàrrec de la nova maquinària pel preu pactat de 500 lliures. Una màquina, la d’enTusquelles, que a bots i empentes a partir de l’any 1827, aconseguí traspassar amb èxit el llindar del segle XX.
3) Detall de la roda d’hores i minuteria que fan girar les dues agulles visibles des de l’exterior.
Havien de passar més de setanta anys perquè les noves directrius europees en relació a l’hora oficial del meridià de Greenvich (adoptades pel Parlament Espanyol en data 26 de juliol de 1900), proveïssin una bona excusa al consistori vigatà per tal de rellevar la màquina d’en Tusquelles. L’Acta Municipal del dia 7 de desembre de 1900 ho deixava ben clar : “Es de imprescindible necesidad la compra de un nuevo reloj”. La construcció de la nova màquina fou encomanada al rellotger Josep Besses de Barcelona .
4) Màquina de 24 hores construïda a Barcelona l’any 1900 abans de la seva restauració.
La modernitat havia arribat acompanyada però, amb la intemperància sonora…i és que no tan sols l’esfera del nou rellotge expressava el que les disposicions oficials ordenaven (les hores es comptarien de la una fins a les vint-i-quatre) sinó que les batallades dels martells es multiplicaven fins a l’extenuació al toc de les 24 hores de les dotze de la nit. Sota la pressió d’una ciutadania crucificada per la inacabable tocada d’esquellots d’un rellotge excessivament legal, l’ajuntament es va veure obligat a reclamar novament els treballs del rellotger barceloní per tal que readaptés la màquina a l’anterior sistema; molt més pràctic i més breu. D’aquesta modificació, l’antiga màquina en guarda un testimoni ben visible.
5) Sala del rellotge amb l’esfera interior de la torre (mesura 1,65 mts de diàmetre)
Però la comoditat enllamina i el rellotger Ramon Culí de Vic va proposar al Consistori la compra d’un nou enginy mecànic que fabricava l’empresa de J.Blasco de Roquetes (Tarragona). Amb la nova màquina el funcionari municipal de torn s’estalviaria l’exercici diari d’acudir diàriament a la sala de màquines a remuntar manualment les peses del rellotge de plaça. Va ser un matí assolellat de Festa Major de l’any 1963 quan s’estrenà la nova màquinària del rellotge amb remuntatge elèctric. Una gernació de vigatans era al peu de la torre per a escoltar al mateix temps la propina anunciada: la melodia, del flamant carilló de sant Miquel dels Sants.
6) Màquina de J.Blasco (Roquetes-Tarragona) al costat del carilló de Sant Miquel, encara operatiu en l’actualitat.
Aquí teniu l’oportunitat d’escoltar aquesta melodia poc coneguda pels que no circulen habitualment a peu per la Plaça Major ni pel nucli antic de Vic. Cada tres hores es pot sentir la tonada dels goigs de Sant Miquel dels Sants.
En el darrer instant, una maliciosa llagosta s’havia entaforat dins l’encaix metàl.lic per on havia de bascular l’interruptor que accionava el motor del carilló. El rellotger Culí, va haver de posar en marxa el plà B, pujar diligent a la sala de màquines i accionar el dispositiu manual. Sonà una melodia, però davant d’una peça estranyament indesxifrable, tot el públic present i la premsa de l’època varen coincidir en que, als constructors de Roquetes o bé els fallava l’oïda o els havien enviat erròniament la partitura dels goigs de Sant Taló (¡). Caldria fer alguns retocs d’afinació.
El darrer canvi de maquinària ( any 1995) l’hem de contextualitzar dins l’ambient de la última moda -errònia al nostre parer- de substituir els rellotges de funcionament mecànic pels enginys més moderns d’aplicació electrònica. L’exactitud horària, en el cas del rellotge electrònic, és més fidel però es perd en autenticitat i es malbarata un patrimoni que garanteix un funcionament més que perfecte, si s’el manté en les degudes condicions i servei. En el cas de Vic i el fet de que s’hagi desconnectat el toc de campanes en horari nocturn a partir de l’any 2001 ha provocat, més enllà d’altres queixes per aquesta parada inusual i atípica en rellotges de campanar, la inquietud permanent de tenir a la corda fluixa les dotze campanades de la nit d’Any Nou, que d’ençà aquesta reprogramació lamentable, té amb l’ai al cor, els noctàmbuls festius del gra de raïm i cava de la darrera nit de l’any.
7) Vista de la plaça de Vic des de sota les campanes. Al costat l’emblemàtic edifici de la torre del rellotge de Vic.
La torre del rellotge de Vic, no té ni de bon tros l’encís d’un campanar tant màgic com el dels autòmates de l’Ajuntament de Praga, o la bellesa del de San Marco de Venècia ni la presència que imposa el Big Ben de la torre de Londres, però dins del conjunt visual del nostre Mercadal representa una icona emblemàtica i genuïna de la ciutat de Vic. Qui no s’ha passejat de nit pel Mercadal contemplant la tènue llum del sota voltes amb les façanes presidides per la torre del rellotge de l’ajuntament ? La visual que li dóna la llum projectada pels focus que posen en relleu els innombrables detalls de la seva cara principal (des del peu fins al cimal de la gàbia abarrocada de les campanes ) fa que es pugui observar encara amb més fruició l’encís d’un conjunt esbelt i ben proporcionat d’un monument en aparença gens pretensiós. Un monument que d’ençà aquell llunyà 1823, ha esdevingut una peça imprescindible de la ciutat de Vic i de la visual arquitectònica i monumental de la seva plaça gran. Aquells «maons escaldufats» presidits per un disc o cercle de les hores, capçats per dues campanes «laiques» suspeses i ben trabades per ferratges d’aire barroc, han esdevingut molt més que un apèndix monumental de la casa de la ciutat. La seva presència ens parla del pactisme i de la confrontació històrica dels dos poders, mentre que amb la seva construcció, es va plasmar de forma fefaent i pública, el símbol ostensible de l’autonomia del braç civil.
Miquel Cañellas
Esfera del rellotge de Josep Besses on es veu perfectament
reflectit el doble compte horari corresponent
a les 12 hores de dia i les 12 de nit
Una màquina històrica de
gran valor patrimonial
per a la ciutat
de Vic
*
EL GDP ES CONGRATULA PER AQUESTA DECISIÓ DE L’AJUNTAMENT VIGATÀ
Finalment s’ha pres una decisió entorn d’aquestes maquinàries de precisió que durant tants anys van fer anar a l’hora els ciutadans de Vic. Restaurar-les i buscar per a aquests enginys un lloc adient per a la seva contemplació i lectura històrica mereixerà l’esforç. Recordem que són les dues darreres màquines en actiu, si exceptuem l’enginy electrònic actual. Cal assenyalar principalment la curisositat tècnica que representa la màquina de Josep Besses instal.lada a mitjans del 1901. Màquina que expliquem en l’article precedent i que va suposar una disfunció entre el que era «tècnicament correcte» : assenyalar amb tocs adients les 24 hores del dia , i el que era «políticament correcte»: no amoïnar el veïnat amb 24 tocs i la repetició (?) a les dotze de la nit. Amb un rellotge com aquest, l’alcalde Josep Soler i Aloy, el seu fidel promotor, podria ser recordat com el batlle de «tres quarts de quinze». Passejant pels carrers de Vic, devia escoltar quelcom més que unes quantes batallades…. i és que per a l’alcalde, rebre queixes va amb l’ofici.
Vic, gener de 2009
