@ La Farinera: Acte públic – Museïtzació evocativa

Publicat el 7 març 2009 per Grup de Defensa del Patrimoni

Després de l’acte divulgatiu i reivindicatiu sobre la Farinera, organitzat pel GDP el dia 13 de març al Temple Romà de Vic, i després d’haver escoltat finalment en boca de l’actual director del Museu d’Art de la Pell, Emili Bayón, que la Farinera conservaria una part significativa de la seva maquinària i instal.lacions per a poder museïtzar la seva història industrial i arquitectònica es pot dir que s’obre una nova etapa d’aquesta vella reivindicació iniciada en el seu moment per membres del nostre grup i seguida a partir del naixement del GDP (juny de 2008) amb tot el rigor i la insistència que les diferents etapes han permès. Es per això que ens omple de satisfacció reproduir l’article que signa el mateix director del MAP, en el que s’especifica amb major concreció, la voluntat de museïtzar evocativament l’edifici i cita algunes de les instal.lacions i màquines que es quedaran definitivament a Vic. Un article que el secretari del GDP, va contestar amb immediatesa però que no ha vist satisfeta la seva publicació fins el dilluns dia 20 d’abril (tots dos articles els trobareu reproduïts aquí) Pel que fa  a l’article d’Emili Bayón (director del MAP) podem dir que està en la línia de la reivindicació final del GDP: lograr salvar el màxim del mínim. En aquest cas, les seves paraules, venint de qui venen i subscrites en un mitjà públic, signifiquen un respir, ens omplen de confiança i pràcticament suposen per al GDP, un cas tancat. Li hem d’agrair també al director del  MAP la nota de felicitació pel treball divulgatiu i reivindicatiu del GDP en relació al  Patrimoni de la ciutat. Un agraiment que no cal dir que compartim amb tots els qui s’han près l’interès i l’esforç per buscar sol.lucions i alternatives a un acomiadament irreversible d’uns efectes patrimonials que la ciutat de Vic no es podia permetre el luxe de perdre.    

 

 

LA FARINERA: la via intermèdia

Miquel Cañellas                                                                                                                                                                                                                           Secretari-coordinador G.D.P.

(publicat a el 9 NOU, dilluns 20 d’abril de 2009)

 

No ha d’estranyar que a mitjans del mes del desembre passat, quan l’ajuntament  de Vic, per boca de l’alcalde Vila Abadal i del regidor de cultura Xavier Solà, fèia pública la compra de l’antiga fàbrica del carrer Morgades projectada per Enric Sagnier, el Grup de Defensa del Patrimoni (GDP) , va contestar amb un manifest en que es mostrava la discrepància, no tant per la previsió d’usos que s’anunciaven per a la fàbrica rehabilitada, sinó perquè en l’anunci no es feìa cap esment sobre la possibiltat de museïtzar –ni que fos parcialment- cap dels elements industrials ni documents històrico-gràfics de l’antiga  fàbrica.

Si bé és veritat que el somni inicial del GDP era més ambiciós (museïtzar l’edifici en la seva totalitat  i donar-li un ús a mig camí entre museu industrial i atractiu gastronòmico- turístic en el que s’hi impliquessin els restauradors d’Osona, el Gremi de flequers i els Fabricants d’embotit) ja vam copsar des d’un primer moment que la regidoria de cultura tenia uns plans d’ús molt prefixats que farien difícil, la nostra demanda. En aquest sentit, el GDP va saber, a partir del  mes de maig de 2008,  després d’una  primera entrevista amb el regidor Xavier Solà, que com a molt, la Farinera podria preservar  dins dels seus murs alguns elements de la seva vida i història industrial i constructiva, sempre que fossin compatibles –físicament- amb els usos culturals que l’ajuntament de Vic preveia assignar-li. Una demanda expressada, com a sol.lució intermèdia i a viva veu  pel GDP al mateix regidor, amb una promesa afirmativa sense massa concrecions de la seva part.

Per això, la nostra reacció després d’aquest mutisme oficial del dia 11 de desembre, data en que es va signar el conveni d’adquisició de la Farinera a l’ajuntament de Vic, va ser fruit d’un sentiment entre frustració, sorpresa i enuig que ens va portar a respondre a través d’un comunicat als mitjans  que es concretava bàsicament en tres punts:  a) deixar al seu  lloc una part de les  instal.lacions i maquinària b)  potenciar un sector com a museu de l’embotit  c)  explicar l’edifici de Sagnier, la seva història i el seu autor. 

A banda  d’una segona entrevista amb caràcter d’urgència amb Xavier Solà , el GDP va creure que havia de mantenir la promesa manifestada en el comunicat de desembre, en el sentit de mostrar al públic les imatges de la fàbrica en funcionament i és  per això que el dia 12 de març varem organitzar una xerrada informativa al Temple Romà en la que els ponents Josep Vilamala (arquitecte) i  Joan Tatjer (tècnic industrial) ens van ajudar a veure i entendre els valors arquitectònics i històrics d’aquest edifici emblemàtic, que  més enllà dels usos previstos per l’ajuntament vigatà, havia de poder ser perfectament compatible –així ho argumentaren convençuts- amb la permanença d’aquests testimonis històrics i industrials defensats en clau possibilista, ara en un segon intent, pel GDP.  La visió d’una fàbrica encara viva i en marxa a través de l’audiovisual filmat pocs dies abans del seu tancament, ens produïa a tots, sentiment de nostàlgia i el risc de pèrdua.

Es per això que després de l’article signat a el 9 Nou el passat divendres dia 2 d’abril, per l’actual director del Museu d’Art de la Pell Ciutat, Emili Bayón, en el que es reafirma en alguns dels aspectes que ja va expressar de viva veu, en ocasió de la seva presència entre el públic assistent a l’acte del GDP al Temple Romà, no pot fer res més que omplir-nos de satisfacció.

I no tan sols perquè s’apunta a una conservació i museïtzació genèrica, sinó perquè Bayón, en aquest article: La Farinera Costa i el Patrimoni de Vic, baixa a concretar un grup d’elements (molins, tubs de conducció del gra, plansichters, sasors, tobogan de descàrrega  etc.), perfectament definibles, museïtzables i compatibles amb els nous usos de l’antiga indústria.  Per a aquesta tria i recomposició d’espais –segons ens diu  el mateix director del MAP- s’ha comptat finalment amb l’assessoria de la directora de l’Ecomuseu fariner de Castelló d’Empúries, Carme Gilabert i amb la contribució sensible del  projectista de l’obra de rehabilitació de l’edifici, l’arquitecte  Jordi Garcés.

Amb aquest resultat,  no donem per perdut el  temps i les energies esmerçades  en  reunions, filmacions,  imatges fotogràfiques, comunicats, articles divulgatius i el boca orella que de ben segur han contribuït a  repensar una postura administrativa inicialment tancada a la museïtzació, per adoptar finalment la decisió de “salvar els mobles” i alguna cosa més, de la Farinera Costa  i antiga llangonisseria Torra. Les paraules d’Emili Bayón, venint de qui venen i subscrites en un mitjà públic, signifiquen un respir, ens omplen de confiança i pràcticament suposen per al GDP, un cas tancat. Li hem d’agrair també al director del  MAP les seves paraules de felicitació pel treball divulgatiu i reivindicatiu del GDP en relació al  Patrimoni de la ciutat. Sempre hem afirmat –i així ho expressa el nostre ideari- que en les nostres relacions amb l’administració (inevitables tammateix) actuariem des de des de l’apoliticisme, la independència i la lleialtat institucional aportant per a qualsevol defensa, la ponderació els raonaments, els arguments tècnics i els valors que aporten la justificació de la perennitat i la conservació d’un monument, vestigi, lloc o paratge. Es el que hem fet al llarg de pràcticament un any amb la Farinera de Vic. Era la nostra obligació i el nostre compromís envers el patrimoni d’aquesta ciutat.

 

 

 

 

 

LA FARINERA COSTA I EL PATRIMONI DE VIC

Emili Bayón
Director del Museu de l’Art de la Pell de Vic

(publicat a el 9 NOU divendres 3 d’abril del 2009)

 


La intervenció iniciada fa unes setmanes a l’edifici de l’antiga Farinera Costa ha provocat un cert ressò ciutadà, concretat en la mobilització del Grup de Defensa del Patrimoni de Vic, i en el paral·lel interès mostrat pels mitjans de comunicació de la comarca. Res a dir, en tot cas, felicitar-nos per l’existència d’una associació que vetlla per la conservació i la difusió del llegat històric, social i arquitectònic de la nostra ciutat, i que està duent a terme una  meritòria tasca de descoberta i reivindicació d’elements patrimonials, no sempre prou reconeguts o protegits.

En el seu moment, l’Ajuntament de Vic va informar sobre la voluntat d’incorporar l’antic edifici de la farinera, inactiu des del 2007, als equipaments culturals de la ciutat, tot dotant-lo de nous usos i possibilitant així la seva supervivència com a element catalogat. No oblidem que es tracta d’un dels contenidors industrials més singulars de la comarca, reconegut per l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya com un dels Cent Elements del Patrimoni Industrial Català, juntament amb la colònia de Borgonyà a Sant Vicenç de Torelló, el canal industrial de Manlleu, i l’edifici del Sucre a Vic. El passat setembre, durant les Jornades Europees de Patrimoni celebrades a Vic, el Museu de l’Art de la Pell i l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya vam col·locar una placa commemorativa a l’edifici del Sucre, i el proper any ho farem a l’edifici de l’antiga farinera, obra d’Enric Sagnier, un dels arquitectes catalans més representatius del primer terç del segle XX, i autor d’obres tan conegudes com la seu de la Caixa de Pensions a la Via Laietana, el temple del Tibidabo, el Palau de Justícia o l’edifici de la Nova Duana a Barcelona.

La concessió d’una subvenció extraordinària al nostre municipi (el conegut Pla Zapatero) ha accelerat la intervenció sobre aquest singular edifici modernista. Immediatament, des del consistori es va establir contacte amb el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya per valorar la possibilitat de preservar el gruix de la maquinària de l’antiga farinera. Posats en contacte amb l’Ecomuseu Fariner de Castelló d’Empúries, la seva directora, Carme Gilabert, va visitar la farinera i a petició del Museu de la Pell va elaborar un informe de valoració patrimonial dels seus elements productius.

És a partir d’aquest informe que hem seleccionat un seguit d’elements representatius de l’antiga farinera: dos molins, un fragment de la rosca d’aspiració, fragment dels tubs de conducció del gra, un plansichter de dues caixes, una raspalladora, un sasor, fragments de l’estructura d’ensacada, un carro pedrer, un recol·lector de mànegues, un monitor, i un motor amb reostat i volant motriu; així com un seguit d’embarrats i politges que, planta a planta, donen testimoni de l’estructura vertical de la farinera original. Elements, tots ells, que, un cop finalitzin les obres de consolidació i reconversió ara iniciades, utilitzarem en una museografia en què comptem amb la col·laboració de l’arquitecte del projecte, Jordi Garcés, el qual ha mostrat la seva sensibilitat vers el passat industrial de l’edifici en recuperar un singular tobogan per on baixaven els sacs de farina fins a les plantes inferiors.

Però donat que resultava impossible conservar en el seu emplaçament original la major part del conjunt de molins, distribuïdors i elements motrius de la fàbrica, i davant la negativa que aquesta maquinària fos acollida per algun dels museus de la Xarxa del Sistema del Museu de la Ciència (que ja compta amb un molí fariner entre la vintena llarga de centres que la formen), estudiàrem la possible donació d’aquesta maquinària per tal d’evitar la seva destrucció definitiva. Fou llavors quan el mateix Museu Fariner de Castelló d’Empúries ens va posar en contacte amb els responsables municipals de la població de Barbastre (Osca), on fa dos anys un incendi va destruir la major part de la maquinària d’un museu fariner que estava a punt de ser inaugurat. La maquinària de Vic ha esdevingut, ara, una nova oportunitat de fer realitat el seu projecte. Paral·lelament, es va contactar amb els responsables de la Farinera de Montferrer (Urgell), els quals es van mostrar interessats a aprofitar un seguit de peces menors per al seu equipament.

Partint del fet que resulta impossible convertir en museu tots els edificis històrics que passin a titularitat municipal, creiem, sincerament, que ens hem de felicitar per haver donat una sortida digna a bona part de la maquinària de la farinera, i per conservar íntegrament l’edifici original de 1896. L’antiga farinera conservarà una museografia evocativa significada en un conjunt d’elements maquinistes distribuïts pels espais comuns de l’equipament, i disposarà d’un vestíbul on un conjunt d’elements –plafons, audiovisuals, reproduccions fotogràfiques– donin testimoni del passat industrial de l’edifici. I no tan sols de la darrera etapa productiva, sinó també del seu origen com a fàbrica d’embotits de Joan Torra, i posterior fàbrica de gènere de punt dels magatzems El Águila. Un model de restauració que segons Eusebi Casanellas, director del Museu de la Ciència de Catalunya, ha reeixit en un altre farinera, la del Clot de Barcelona, obra de l’arquitecte vigatà Josep M. Pericas, la qual ha estat objecte d’un projecte arquitectònic que l’ha transformat en un equipament cultural,  i on s’han conservant un seguit de màquines que recorden el seu origen fariner.

La museografia de què caldria dotar l’edifici, i que ha de ser compatible amb el nou espai cultural i d’equipaments, és la de la memòria del treball. En aquest sentit, el Grup de Defensa del Patrimoni va tenir l’encert de filmar la farinera en funcionament poc abans del seu tancament definitiu el 2007. Des del Museu de la Pell ja estem treballant per documentar les diferents etapes productives que va travessar l’edifici al llarg de més d’un segle d’existència. Una història que a nivell documental podrem consultar a l’Arxiu Comarcal d’Osona, on ha estat dipositada la documentació
de l’empresa.

A diferència, doncs, de l’altra gran peça industrial de la ciutat, l’edifici del Sucre, on només s’ha conservat una magnífica xemeneia que ja forma part de l’skyline de Vic, la Farinera Costa disposarà d’una museografia específica que la incorporarà a les rutes patrimonials del futur Museu de la Ciutat.

 

 

—————article penjat el dia 13 de març de 2009————————–

 

 EL  GDP  VEU AMB OPTIMISME EL FUTUR DE LA FARINERA                                                            
(  En l’acte divulgatiu i reivindicatiu celebrat al Temple Romà de Vic )


Després de finalitzar l’acte divulgatiu i reivindicatiu sobre la Farinera de Vic, celebrat el passat dijous 12 de març al vespre al Temple Romà, el GDP es va mostrar satisfet per les perspectives que s’estan obrint en aquests moments de cara a un replantejament, no tant del Plà d’Usos que l’Ajuntament de Vic manté inalterable, sinó per la viabilitat de  les propostes inicials del grup patrimonialista en el sentit  de mantenir uns mínims museïtzables que expliquin l’edifici projectat per Enric Sagnier i les múltiples facetes de la seva utilització i productivitat al llarg dels 110 de la seva existència.

Abans d’iniciar sengles ponències i la projecció d’un audiovisual, Miquel Cañellas, secretari del grup, va fer una presentació d’aquest acte al Temple Romà, recorrent el llarg camí de compromís del Grup de Defensa del Patrimoni amb la Farinera, que neix (amb la presa d’imatges i filmació de l’antiga indústria) fins i tot abans de la creació d’una entitat, el GDP, que es presentava públicament el dia 2 de juny de 2008.

Acte seguit  Josep Vilamala, arquitecte i exregidor vigatà, va iniciar el torn de ponències amb una interessant exposició sobre la figura i l’obra d’Enric Sagnier (Barcelona 1858-1931), l’arquitecte monumentalista, prolífic i eclèctic. Vilamala presentà Sagnier "una figura que s’ha engrandit en el temps", com un gran professional, arquitecte de sòlida formació i gran capacitat de treball que va construir centenars d’encàrrecs provinents majorment de la burgesia barcelonina i l’església. També fou l’autor i projectista d’alguns encàrrecs industrials. Pel que fa a Vic,entre els anys 1896 i 1898, projectà i construí  la fàbrica modernista i llangonisseria de Joan Torra, posteriorment Farinera Costa del carrer del bisbe Morgades "d’una bellesa i proporcions exemplars".

Després d’aquesta intervenció, Joan Tatjer, enginyer tècnic i membre de l’Associació d’Amics del Museu de la Ciència, la Tècnica i l’Arqueologia Industrial, va aportar la seva reflexió sobre les possiblitats actuals de mantenir un projecte que sense menystenir el plà d’usos disenyat pel consistori vigatà, pugui encabir la proposta de museïtzació d’aquells elements mecànics i estructurals que permetin explicar a les generacions futures, l’origen i el sentit d’aquesta antiga indústria.

La tercera part va consistir amb una projecció, filmada i editada per Albert Bagué, membre del GDP, en que es posaven en paral.lel,  imatges d’altres indústries ara museïtzades totalment com sa Farinera de Menorca i l’ Eco-Museu fariner de Castelló d’Empúries al costat d’unes preses inèdites de l’edifici de La Farinera de Vic i les seves naus interiors amb la maquinària en marxa, filmades el mes desembre de 2007, durant les darreres hores de funcionament i producció de l’antiga indústria.

A la projecció va seguir un debat amè i un torn informatiu sobre l’immediat futur de l’edifici i la seva destinació, una museïtzació, que no ha d’entorpir necessàriament el Plà d’Usos de l’antiga farinera, on es previst d’ubicar l’Escola de Dibuix, un Centre d’Art Contemporani i amb tota probabilitat algunes dependències relacionades amb la regidoria de Cultura.  L’acte del GDP va comptar amb una nombrosa assistència que emplenava la sala del Temple Romà de Vic.

 

 

(NOTA PREVIA A L’ACTE DEL TEMPLE ROMÀ DE VIC- veure cartell )

 

 LA FARINERA, VESTIGI D’ARQUEOLOGIA INDUSTRIAL A PRESERVAR

  • HO ORGANITZA:  Grup de Defensa del Patrimoni
  • DIA:                          Dijous 12 de març
  • HORA:                      A les 20 h (8 del vespre)
  • LLOC:                       Temple Romà de Vic

 

El Grup de Defensa del Patrimoni organitza per al proper dijous un acte públic, sobre el  futur immediat de l’edifici de La Farinera amb dues intervencions  temàtiques i una projecció audiovisual a partir d’imatges filmades els darrers dies de la seva productivitat.
 
La primera intervenció, sobre l’estructura modernista de l’edifici i el perfil biogràfic de l’autor, Enric Sagnier (1858-1931), anirà a càrrec de Josep Vilamala, arquitecte i exregidor de l’ajuntament vigatà. La segona de les intervencions s’ha confiat a Joan Tatjé, enginyer industrial i membre de la Junta Directiva de l’Associació del Museu de la Ciència, la Tècnica i de l’Arqueologia Industrial de Catalunya. (AMCTAIC), que parlarà des de la seva experiència com a tècnic en arqueologia industrial i exdirector del Museu de Fecsa.
 
Aquest acte organitzat pel GDP s’emmarca en la línia de mostrar als ciutadans la riquesa d’arqueologia industrial continguda dins dels murs de La Farinera de Vic, donar a conèixer l’edificació d’Enric Sagnier i la comprensió de la fàbrica modernista com a estructura i estil d’una època artísticament innovadora,al mateix temps que  promoure i sol·licitar a les instàncies públiques una preservació màxima d’aquells elements, estructurals i maquinària que puguin explicar, "in situ" el seu passat industrial. 

 

(veure el document Manifest sobre la Farinera de  Vic d’aquest mateix bloc).

   

 

Publicat dins de Comunicats | Comentaris tancats a @ La Farinera: Acte públic – Museïtzació evocativa

 

L’article que reproduim, escrit i publicat el mes d’agost de 2003, si bé manté d’entrada la preocupació patrimonial, obre una reflexió que amb el temps s’ha vist depassada en molts aspectes que van lligats, no tan sols a les formes i volums construïts sinó també a les extensions de terreny hipotecat. La forma agressiva de «fer ciutat» ha donat  uns resultats urbanístics que ara mateix podem veure i lamentar  en algunes zones intensives, del nord-ponent de Vic prop de l’Institut Jaume Callís, com excessivament expansives-territorialment parlant- entre Vic i Calldetenes, amb  uns resultats que ja es van denunciar en el seu moment no tan sols per part de qui signa l’article  sinó també d’algunes instàncies tècniques de persones lligades en aquells moments a la direcció del Col.legi d’Arquitectes i un dels partits de la oposició municipal. Ara amb la recent revisió i adequació del  POUM, votat amb un relatiu consens el  dilluns dia 23 de febrer de 2009 pel Plè de l’Ajuntament de Vic, sembla que es dóna un gir amb la voluntat d’aplicar canvis vers una política urbanística més equil.librada, menys expansiva i amb una major implicació de tots els grups polítics i més participació popular. Ja seria hora de no tornar a repetir els mateixos o els semblants errors del passat recent. No tenim notícia de ningú que hagi invertit el procés de «desertització»  a cops de excavadora, grua i formigonera per a reconvertir l’espai arrabassat a la terra, en un verger o en nous camps de conreu. El darrer cas greu conegut a Vic, a la zona del Griell representa  -i encara més en la conjuntura actual-  un viatge a  l’empobriment i a l’absurd.   M.C.

 

 

MEDITACIONS URBANÍSTIQUES….. 

Vic, no s’assembla pas a la vila tarragonina de Montblanc, ni tampoc a les ciutats d’Avila o  Carcassone, per citar-ne dues d’emblemàtiques  Podria mantenir-hi alguna semblança si la nostra ciutat hagués conservat  el seu circuit emmurallat de vila medieval que a partir de finals del disset es veié desafectat per tal de poder encabir-hi els primers casals barrocs. Aquesta  actuació urbanística es va fer molt més visible i patent sobretot tot al llarg segles divuit i dinou quan l’antiga muralla de Pere III, anava reduint el llenc dels seus murs per deixar  pas a les construccions dels actuals estatges que aboquen llurs façanes a les  rambles del Carme, del Passeig i finalment la rambla de l’Hospital.  Parlar de l’antiga muralla i la ciutat que conté encara dintre el que fou el seu perímetre és un recurs literari que ens mena al moll de l’òs del tema que avui ens preocupa de forma recurrent i que ens posa en relació  dues parts de la mateixa ciutat: l’antiga i l’actual. 
    Es ben notori que el nucli històric de Vic, a diferència de Girona o Manresa , no està situat dalt d’una elevació tant prominent  com perquè quedi assegurada aquella visió panoràmica que la diferencia d’altres ciutats i li confereix un estil i caràcter propis. Vic, amb els  seus campanars, amb les seves típiques  torres d’ocellaire o amb la visió de l’imponent edifici neoclàssic de la catedral i el seu esbelt campanar romànic, ja deixa entreveure plàsticament i des de la llunyania, el pòsit de la seva història. 
Però poc a poc aquesta visió diferencial potser romàntica, de la ciutat antiga, va desapareixent sota la pressió urbanística que sense tenir en compte les perspectives de llunyania construeix habitatges de grans alçades en llocs on el sentit comú i els estudis tècnics haurien de filar molt més prim. Això tampoc vol dir que propugnem una política urbanística de “caseta i hortet” on els edificis  de planta baixa o les cases unifamiliars siguin la única alternativa (l’escassetat del terreny i la pressió per a l’adquisició d’un habitatge per part dels joves i la nova població immigrant  ho fan del tot impossible). El que si hem defensat més d’una vegada, és el manteniment d’uns “corredors visuals” que preservin certs angles encara salvables de la perspectiva actual de la ciutat i el seu nucli històric.
Com a exemple del que hem lamentat fa un moment,  hem de dir que  a finals dels anys setanta ja es va modificar força l’entrada a  Vic pel sector sud (edificacions del Vic-2); darrerament a la zona propera a l’IES Jaume Callís, s’ha malbaratat una entrada a la ciutat que ha vist construir uns grans blocs aïllats que nos es justifiquen de cap manera precisament per l’alçada del terreny on estan ubicats.  Una altra actuació temuda i que pot acabar de tancar irreversiblement la visió de la ciutat antiga és a la zona del Prat d’en Galliners (entre el carrer de Montserrat i la llera del riu Mèder) ja “tocada” prèviament per la construcció de tres blocs paral.lels a l’Avinguda dels Països Catalans,  a l’entrada de Vic per la carretera de Santa Eugènia, que ja impedeixen la visió diàfana del llenc de ciutat  antiga observable des d’aquell sector.
Hem d’acabar dient que la planificació  d’una ciutat no es pot fer únicament des de la visió d’un planell sense alçades, que pot servir  per calcular distribucions o planificar vials i insta.lacions  però no per valorar altres aspectes que necessiten tal vegada un treball de camp més exhaustiu.  La voluntat de tenir en compte aquests altres aspectes urbanístics als quals ens hem referit al llarg d’aquest article, hauria de posar a prova la imaginació dels nostres tècnics i urbanistes que sense menystenir les necessitats d’habitatge d’una població en augment, posessin també a la balança de les seves decisions la preservació d’aquests corredors visuals  necessaris per mantenir, ara i en el futur la perspectiva d’una ciutat que tan sols la seva visió llunyana, encara avui, captiva i convida  a endinsar-se pels seus carrers.

Si la visió de la ciutat antiga acabés desapareixent  de la perspectiva dels visitants  que s’atansen a la ciutat; sols ens restaria la possibilitat d’oferir-los una vista general de Vic a través d’imatges fotogràfiques o antigues postals. La darrera opció, més cara i molt més limitada, seria que l’Ajuntament els oferís excepcionalment un vol en globus….. 
                                                                                        
                                                 
Miquel Cañellas  (articulista vigatà)

publicat al 9 NOU del dia 29 d’agost de 2003

Quim Espona 2002 – Panoràmica de Vic des del turó de l’Ausoneta a ponent de la ciutat

Des del Puig d’en Planes, un Vic llunyà (vers 1930) que no sobrepassava els 15.000 habitants

Publicat el 1 març 2009 per Grup de Defensa del Patrimoni | Comentaris tancats a @ A propòsit del nou POUM de Vic

@ Adoberies de Vic: Bé Cultural i etnològic

Publicat el 26 febrer 2009 per Grup de Defensa del Patrimoni

MANIFEST DEL GDP   –  LES ADOBERIES I EL MOLÍ D’EN SABORIT   

Enviat als mitjans el dia 25 de febrer de 2009


Després de la recent declaració de la Generalitat de Catalunya del proppassat 17 de febrer, respecte a les Adoberies qualificant el barri, els seus edificis i instal·lacions com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de zona d’interès etnològic, i tenint en compte el que això suposarà per a la zona pel que fa a actuacions estructurals, urbanístiques, econòmiques i tècniques, el GDP es congratula per aquest fet, fruit d’un llarg camí de conscienciació i reivindicacions dutes a terme des de diversos àmbits, particulars i associatius. Un llarg camí en el qual semblava que la deixadesa i la manca d’interès acabarien per produir la pèrdua irremeiable d’aquest raval històric tan significatiu i emblemàtic per al patrimoni industrial, paisatgístic i monumental de la ciutat de Vic.

És del tot notori que un dels col·lectius que en el seu moment es va implicar en la defensa i reivindicació dels edificis i de la preservació del barri sencer dels adobers va ser la plataforma cívica Salvem les Adoberies. Mitjançant una campanya insistent, va comportar la presa de posició dels diferents grups polítics, des del primer moment de la darrera campanya electoral. Sense la implicació efectiva d’aquest col·lectiu de joves, difícilment s’hagués arribat a assolir l’èxit d’una decisió que, si bé tardana -per les conseqüències negatives i deplorables d’algunes intervencions prèvies a la zona-, dinamita qualsevol interès especulatiu, suposa una injecció econòmica per part de la institució pública i preserva per al futur un llegat històric per a la ciutat i el país.

Finalment, el GDP demana als responsables municipals que, igual que es va procedir mesos enrere amb l’antiga pelleria de Can Macara, es consolidi i s’apuntali la casa i instal·lació del Molí d’en Saborit, adjunta a les Adoberies. És sabut que la casa formava part de l’entramat econòmic i tècnic dels adobers, a redós del rec que va finançar Fèlix Saborit l’any 1710, construït intel·ligentment per a les seves adoberies i un forn de calç de la seva propietat. El Molí d’en Saborit formava part d’un paisatge pictòric i entranyable de la ciutat i del barri dels adobers. El nou POUM li ha adjudicat la funció de ser en un futur un Centre d’Interpretació del medi natural, activitat que pot englobar perfectament una instal·lació didàctica sobre el funcionament dels molins, els conreus d’horta etc. Tot això serà possible –i ho hauria de ser- si no s’espera més a consolidar una peça que encara fa cinc anys es mantenia incòlume, però que la deixadesa i l’aplaçament sine die fan trontollar perillosament el seu futur.

 

 

Grup de Defensa del Patrimoni (Vic. Osona)     

 

El conjunt de les adoberies damunt la llera esquerra del Mèder amb la Catedral i el pont romànic al fons ha esdevingut al llarg dels anys la genuïna «postal» de Vic. Tot aquest conjunt mereix una rehabilitació en profunditat.

D’aquesta resclosa, sota el pont romànic de Queralt, arrenca la sèquia o rec dels pellaires que va fer construir  l’any 1710 Fèlix Saborit, hortolà, moliner i adober de Vic.

Imatge decrèpita de la casa i molí d’en Saborit, presa el mes d’abril de 2007. Al conjunt li manca un apuntalament i consolidació, abans d’emprendre la rehabilitació definitiva.

Publicat dins de Comunicats | Comentaris tancats a @ Adoberies de Vic: Bé Cultural i etnològic

@ Finalment l’escut al seu lloc

Publicat el 16 gener 2009 per Grup de Defensa del Patrimoni
 
 
 
 
 Amb la imatge superior que encapçala l’article, el GDP va reclamar durant mesos des d’aquest Bloc i també a través d’articles d’opinió i contactes personals, la reposició de l’escut de la Torre dels Frares, un edifici rehabilitat pertanyent a la Universitat de Vic. La bona notícia es va produir a principis de gener d’aquest any 2009, quan finalment  vam poder observar amb goig la reposició del blasó. Els detalls i l’opinió que mereix al GDP aquesta reposició deficitària, la vam fer pública en el seu moment amb el comunicat que segueix. El GDP continuarà reclamant la mostra de l’original.        
    
         

 

 NOTA SOBRE LA REPOSICIÓ DEL BLASÓ DE LA TORRE DELS FRARES

(comunicat emès a les 12 hores del dia 16 de gener de 2009)
Aquest divendres 16 de gener, funcionaris de l’ajuntament de Vic han acabat el treballs de reposició i fixació al seu lloc d’origen, de l’escut carmelità de la Torre dels Frares. Un blasó, emblema d’aquest edifici  catalogat l’any 1983 i que s’ha habilitat darrerament  com a seu  d’Eumo, l’empresa editorial depenent de la UVIC.
L’escut carmelità, que formava part indestriable del parament de la torre forta d’aquest mas del segle XVII,  adjunt a la propietat del Convent del Carme fins la seva desamortització  a  mitjans del XIX, és la darrera peça que quedava per retornar al seu lloc d’ençà la finalització de la restauració d’aquest edifici,demolit l’any 2000 i aixecat des de fa tres anys  just al mateix lloc i amb les mateixes característiques arquitectòniques que l’anterior, situat a la zona universitària  darrera l’estació del ferrocarril.
El GDP, es congratula d’aquesta reposició, i felicita als artistes-autors de la rèplica de l’escut que a partir d’aquest moment tornarà a ocupar el lloc que li pertoca al parament de la torre del mas.
Fonts de l’administració municipal, han manifestat en tot moment al GDP, la impossibilitat d’atendre la demanda inicial de grup, en el sentit de recuperar el blasó anterior al.legant la dificultat de recuperar  la peça original degut al mal estat i desgast dels seus elements identificatius.
En tot cas el GDP sol.licitarà en el seu moment, la preservació de la peça original del XVII per a la seva posterior museïtzació.

GDP (Vic-Osona)

El captard vigatà a la Torre del Frares, ens ajuda a copsar amb major contrast la nova peça recentment reposada al seu lloc: el blasó dels carmelites, identificador  dels antics patrons i constructors del mas. 

Publicat dins de Comunicats, Foto denúncia | 1 comentari

@ Forns de calç i pous de glaç

Publicat el 7 gener 2009 per Grup de Defensa del Patrimoni

No tot són males notícies en l’afer patrimonial. Precisament en aquest article es recull una bona actuació de l’Ajuntament de Tagamanent, situat al Congost, prop de la Garriga, a la falda més oriental de del Montseny. Terra de boscos on l’activitat productiva entorn de la fusta i dels seus derivats, s’alternava amb d’altres produccions lligades a l’entorn natural. Ens referim concretament a l’explotació comercial dels forns de calç i dels pous de gel. Aquest reportatge porta l’emprempta del treball de camp directe al que s’hi afegeixen unes imatges fotogràfiques aportades per la seva autora, la Maria Dolors Bagué, il.lustradora i membre del GDP.

 

Un Patrimoni salvat a Tagamanent

 

L’any 2007 es van restaurar els forns bessons de calç de Pedralba de Tagamanent; poc després va arribar la notícia de les reformes de la carretera C-17 que hi passa molt aprop, en que se’n veuria afectada la seva conservació i destrucció. Vull felicitar a l’Ajuntament de la vila per la tasca que ha fet per poder-los preservar. Estan declarats bé cultural d’interès nacional.Es troben a sobre d’un aflorament de roca calcària.

Quan un pou es desgastava pel seu ús i l’entorn era prou rentable se’n feia un altre al costat. Aquests es relacionen amb les etapes de construcció del Casal de Pedralba. El més gran és del segle XVIII i l’altre del segle XIX. A la població també n’hi ha d’altres, els més antics són de l’edat Mitjana. Són edificacions de planta circular i cilíndrica on es transformava la roca calcària en calç viva per mitjà d’un procés químic, coent la roca entre 800 i 1200 ºC i obtenint uns 16000 kg per fornada.

També felicito a l’Ajuntament per la recuperació dels pous de gel de l’Avencó. Fa uns anys els vaig anar a veure, en aquells moments estaven en projecte de recuperació. Són un conjunt de tres pous edificats al costat del mas Avencó, aprop de la riera, en una de les valls més fredes del Montseny que daten del 1619 al 1754. El conjunt està compost per tres pous de glaç, el rec de captació i la conducció d’aigua que anava a les basses, on a l’hivern es gelava. Quan el gel tenia 20 cm de gruix es serrava en blocs de 70×50 cm i d’un pes de 60 kg. Els més grans havien arribat als 110 kg. El material aconseguit es guardava a l’interior dels pous, en capes sobreposades de palla o material similar i gel picat. Un cop el pou estava ple, es segellava  conscientment per mantenir la temperatura. Hi ha un recorregut senyalitzat que permet visitar totes les instal.lacions, inclòs l’interior del pou gran, que està museïtzat.

Juntament amb el de Fontmolsa, van fer que Tagamanent fos un dels pobles més importants en producció de glaç. Vàries institucions de Catalunya, el País Valencià i França van acordar de posar al coneixement de la gent el seu patrimoni fent iniciatives com la Ruta del Glaç i de la Sal, que segueixen obertes a altres entitats per contribuir a la integració cultural d’Europa. Quan perdem un element patrimonial perdem part del passat i de la nostra identitat. Seria convenient que la gent es conscienciés del que representen  iniciatives com aquestes i es lluités per seguir les seves petjades, sense destruir el  patrimoni que és de tots.


Maria Dolors Bagué

 

               

Publicat dins de Articles opinió, Història i Patrimoni | Comentaris tancats a @ Forns de calç i pous de glaç

@ Rellotge de Vic: símbol i patrimoni

Publicat el 5 gener 2009 per Grup de Defensa del Patrimoni

                                      

 El Rellotge de Vic:  retalls d’història

 

 

  Les trifulques sobre el rellotge de Vic, havien començat molt abans del que avui ens podria semblar. Les desavinences i reclamacions pel monopoli del batalls i els senyals horaris, havien començat al segle XV, quan els consellers de la ciutat exigiren per primera vegada als canonges, traslladar la màquina del rellotge de la Seu a la casa del Consell.  Van respondre-hi els canonges amb una ordinació concertada per la qual el municipi s’havia de fer càrrec de les tres quartes de les despeses de manteniment del rellotge de la Catedral, doncs la seva utilització en tocs de caràcter civil, així ho exigia. Més plets i discusions sobre el tema es varen anar succeïnt al llarg dels segles següents: ¿ no havia estat des de sempre -el de la Catedral-  el rellotge de la ciutat?. Però al segle XIX, els fets varen donar un tomb. A cavall d’una nova situació política, ni que fos transitòria, es va propiciar l’execució d’un vell somni. Fou durant el breu període del trienni lliberal a l’adoptar-se en tot el el país el text de la Constitució de Cadis, juntament amb l’aplicació de la llei d’exclaustració de convents, que el consistori vigatà va obtenir mitjançant la compra avantatjosa en una subhasta pública, la màquina del rellotge del convent de Sant Josep, un dels monestirs de la ciutat que s’havia quedat sense frares per l’aplicació estricta d’aquell decret.   L’església estava en desaventatja i desassossec i en aquests moments no pledejaria pas contra un ajuntament que volia tenir a casa el seu  propi rellotge. Això era «pecatta minuta» al costat del terrabastall de les exclaustracions i pèrdues patrimonials dels eclesiàstics.  Amb tot això, semblava que finalment hi hauria un veritable «rellotge de Vic». Però no va anar tot tant ràpid. Es d’aquesta maquinària  emblemàtica i de la torre que l’estotja, estrenada doblement en 1823 i 1827 que us parlem en les ratlles que segueixen a continuació. 

 

   Si a l’atribolat religiós Fra Josep de la Concepció, l’anomenat per ofici “El Tracista”,  li haguessin dit que dos cents anys més tard de signar els plànols del nou ajuntament  vigatà, l’arquitecte municipal de torn li esmenaria la plana afegint una torreta  per al rellotge  damunt  la torra  barroca que ell havia dissenyat; o encara molt pitjor: si li haguessin notificat que la maquinària d’aquell primer rellotge municipal seria sostreta (any 1821) del campanar del seu  convent…. segur que hauria dimitit “ipso facto” d’aquell encàrrec tant lluït.

Les disposicions governatives  d’exclaustració de convents durant el trienni lliberal (1820 –1823) havien posat en mans de l’anomenat Comissionat del Crèdit Públic, nombroses possessions i béns eclesiàstics que més tard van poder  adquirir a preu de saldo  particulars i corporacions. D’aquesta manera fou com l’ajuntament vigatà es va fer amb la primera màquina de rellotgeria procedent de  l’ex-convent carmelità de Sant Josep, situat a la sortida de Vic, al carrer de Manlleu. 

    

    1) La torre amb l’esfera visible de 24 hores.        2)Detall de les dues campanes amb els seus martells.      http://youtu.be/lwyraoPX4WI

 Però els daltabaixos de la política espanyola del segle XIX no havien fet només que començar. Ferran VII , amb l’ajuda de França i els 100.000 fills de Sant Lluís, aconseguí imposar altra vegada un absolutisme d’encuny jacobí i els frares que recuperararien altra volta els seus convents i possessions,també van afegir a l’inventari la reclamació del seu rellotge.  No cal dir que l’Ajuntament no va tenir més remei que acatar la  nova legislació i tornar al cap de poc temps, aquella sorollosa màquina als seus antics posseïdors. Les alegries constitucionals (amb una  majestuosa  columna  de marbre a la Plaça, finalment abatuda) havien durat ben poc. A pesar de tot, la ciutat havia aconseguit construir definitivament la seva torre del rellotge.  Ara però, amb una màquina hipotecada apunt de devolució, alguns ciutadans dolguts, hi afegien més llenya qualificant aquell obra de fàbrica com a «pila de maons escaldufats». Però les coses es van adreçar per la via del regateig i el pacte quan  pocs anys més tard, després de dues ofertes presentades al consistori pel rellotger Crusat de Moià, l’Ajuntament de Vic es decantés per fer l’encàrrec definitiu a un rellotger de la ciutat, el  serraller i artesà Francesc Tusquelles. Ell fou el constructor de la primera maquinària pròpia per a la torre del nou rellotge de Vic.  Rodes dentades, pinyons, eixos i tirants, eren un conjunt estrafet més semblant a l’obra d’un manyà traçut que no pas a un enginy d’alta precisió. Tusquelles s’havia fet amb l’encàrrec de la nova maquinària  pel  preu pactat de 500 lliures. Una màquina, la d’enTusquelles, que a bots i empentes a partir de l’any 1827, aconseguí traspassar amb èxit el llindar del segle XX.  

     

3) Detall de la roda d’hores i minuteria que fan girar les dues agulles visibles des de l’exterior.   

        

  Havien de passar més de setanta anys perquè les noves directrius europees en relació a l’hora oficial  del meridià de Greenvich (adoptades pel Parlament Espanyol en data 26 de juliol de 1900), proveïssin una bona excusa al consistori vigatà per tal de rellevar la màquina d’en Tusquelles. L’Acta Municipal del dia 7 de desembre de 1900 ho deixava ben clar : “Es de imprescindible necesidad la compra de un nuevo reloj”. La construcció de la nova màquina fou encomanada al rellotger Josep Besses de Barcelona .

 4) Màquina de 24 hores construïda a Barcelona l’any 1900 abans de la seva restauració.

  La modernitat havia arribat acompanyada però, amb la intemperància sonora…i és que no tan sols l’esfera del nou rellotge expressava el que les disposicions oficials ordenaven (les hores es comptarien de la una fins a les vint-i-quatre) sinó que les batallades dels martells es multiplicaven fins a l’extenuació al toc de les 24 hores de les dotze de la nit. Sota la pressió d’una ciutadania crucificada per la inacabable tocada d’esquellots d’un rellotge excessivament legal, l’ajuntament es va veure obligat a reclamar novament els treballs del rellotger barceloní per tal que readaptés la màquina a l’anterior sistema; molt més pràctic i més breu. D’aquesta modificació, l’antiga màquina en guarda un testimoni ben visible.

                                

5) Sala del rellotge amb l’esfera interior de la torre (mesura 1,65 mts de diàmetre)

          

 

  Però la comoditat enllamina i el rellotger  Ramon Culí de Vic va proposar al  Consistori la compra d’un nou enginy mecànic que fabricava l’empresa de J.Blasco de Roquetes (Tarragona). Amb la nova màquina el funcionari municipal de torn s’estalviaria l’exercici diari d’acudir diàriament a la sala de màquines a remuntar manualment les peses del rellotge de plaça. Va ser un matí assolellat de Festa Major de l’any 1963 quan s’estrenà la nova màquinària del rellotge  amb remuntatge  elèctric. Una gernació de  vigatans era al peu de la torre per a escoltar al mateix temps la propina anunciada: la melodia, del flamant carilló de sant Miquel dels Sants.  

 

    

 6) Màquina de J.Blasco (Roquetes-Tarragona) al costat del carilló de Sant Miquel, encara operatiu en l’actualitat.

http://youtu.be/Zh-9FkRTzfM 

Aquí teniu l’oportunitat d’escoltar aquesta melodia poc coneguda pels  que no circulen habitualment a peu per la Plaça Major ni pel nucli antic de Vic. Cada tres hores es pot sentir la tonada dels goigs de Sant Miquel dels Sants.

En el darrer instant, una  maliciosa llagosta s’havia entaforat dins l’encaix metàl.lic per on havia de bascular l’interruptor que accionava el motor del carilló. El rellotger Culí, va haver de posar en marxa el plà  B, pujar diligent a la sala de màquines i accionar el dispositiu manual. Sonà una melodia, però davant d’una peça estranyament indesxifrable, tot el públic present i la premsa de l’època varen coincidir en que, als constructors de Roquetes o bé els fallava l’oïda o els havien enviat erròniament la partitura dels goigs de Sant Taló (¡). Caldria fer alguns retocs d’afinació.

   El darrer canvi de maquinària ( any 1995)  l’hem de contextualitzar dins l’ambient de la última moda -errònia al nostre parer- de substituir els rellotges de funcionament mecànic pels enginys més moderns d’aplicació electrònica.  L’exactitud horària, en el cas del rellotge electrònic,  és més fidel  però es perd en autenticitat i es malbarata un patrimoni que garanteix un funcionament més que perfecte, si s’el manté en les degudes condicions i servei. En el cas de Vic i el fet de que s’hagi desconnectat el toc de campanes en horari nocturn a partir de l’any 2001 ha provocat, més enllà d’altres queixes per aquesta parada inusual i atípica en rellotges de campanar, la inquietud permanent de tenir a la corda fluixa les dotze campanades de la nit d’Any Nou, que d’ençà aquesta reprogramació lamentable, té amb l’ai al cor, els noctàmbuls festius del gra de raïm i cava de la darrera nit de l’any.  

              

7) Vista de la plaça de Vic des de sota les campanes. Al costat l’emblemàtic edifici de la torre del rellotge de Vic. 

La  torre del rellotge de Vic, no té ni de bon tros l’encís d’un campanar tant màgic com el dels autòmates de l’Ajuntament de Praga, o la bellesa del de San Marco de Venècia ni la presència que imposa el Big Ben de la torre de Londres, però dins del conjunt visual del nostre Mercadal representa una icona emblemàtica i genuïna de la ciutat de Vic. Qui no s’ha passejat de nit pel Mercadal contemplant la tènue llum del sota voltes amb les façanes presidides per la torre del rellotge de l’ajuntament ?  La visual que li dóna la llum projectada pels focus que posen en relleu els innombrables detalls de la seva cara principal (des del peu fins al cimal de la gàbia abarrocada de les campanes ) fa que es pugui observar encara amb més fruició  l’encís d’un conjunt esbelt i ben proporcionat d’un monument en aparença gens pretensiós. Un monument que d’ençà aquell llunyà 1823, ha esdevingut una peça imprescindible de la ciutat de Vic i de la visual arquitectònica i monumental de la seva plaça gran. Aquells «maons escaldufats» presidits per un disc o cercle de les hores, capçats per dues campanes «laiques» suspeses i ben trabades per ferratges d’aire barroc, han esdevingut  molt més que un apèndix monumental de la casa de la ciutat.  La seva presència ens parla del pactisme i de la confrontació històrica dels dos poders, mentre que amb la seva construcció, es va plasmar de forma fefaent i pública, el símbol ostensible de l’autonomia del braç civil.                

 

  Miquel Cañellas           

     

Esfera del rellotge de Josep Besses on es veu perfectament

          reflectit el doble compte horari corresponent

              a les 12 hores de dia i les 12 de nit

                   Una màquina històrica de

                     gran valor patrimonial

                         per  a la ciutat

                             de  Vic

                                *

 

 EL GDP ES CONGRATULA PER AQUESTA DECISIÓ DE L’AJUNTAMENT VIGATÀ

Finalment s’ha pres una decisió entorn d’aquestes maquinàries de precisió que durant tants anys van fer anar a l’hora els ciutadans de Vic. Restaurar-les i buscar per a aquests enginys un lloc adient per a la seva contemplació i lectura històrica mereixerà l’esforç. Recordem que són les dues darreres màquines en actiu, si exceptuem l’enginy electrònic actual. Cal assenyalar principalment la curisositat tècnica que representa la màquina de Josep Besses instal.lada a mitjans del 1901. Màquina que expliquem en l’article precedent i que va suposar una disfunció entre el que era «tècnicament correcte» : assenyalar amb tocs adients les 24 hores del dia , i el que era «políticament correcte»: no amoïnar el veïnat amb 24 tocs i la repetició (?) a les dotze de la nit. Amb un rellotge com aquest, l’alcalde Josep Soler i Aloy, el seu fidel promotor, podria ser recordat com el batlle de «tres quarts de quinze». Passejant pels carrers de Vic, devia escoltar quelcom més que unes quantes batallades…. i és que per a l’alcalde, rebre queixes va amb l’ofici. 

Vic, gener de 2009

 

 

 

L’Ajuntament de Vic restaura els rellotges antics de la casa de la ciutat

 L’Ajuntament de Vic està restaurant 2 rellotges antics que varen servir per al rellotge de la torre i que actualment estaven en desús. Ambdues maquinàries estan ben conservades i tenen totes les peces, fet que, amb la conseqüent restauració, permet que puguin tornar a funcionar. Un dels rellotges data del 1901 i té la particularitat de tenir una esfera de 24 hores, fet que fa que sigui força excepcional. L’altre, datat del 1963, ja té una màquina electrònica amb motor i també s’hi va instal·lar el carrilló.El rellotge que es va instal·lar el 1900 és del rellotger Josep Besses. És un rellotge que tocava 24 batallades a mitjanit, fins que es va modificar i només tocava de la 1:00h a les 12:00h. Aquest rellotge va substituir a la primera maquinària, que es va instal·lar el 1823, per adaptar-se a les noves directrius que marcaven l’hora oficial europea en relació el meridià de Greenwich.El segon rellotge, de 1963, és del rellotger Josep Blasco i ja tenia un motor, fet que evitava que s’hi hagués de donar corda manualment com fins llavors, i també incorporava el carrilló. Aquest rellotge es va substituir el 1995 per una maquinària electrònica.Ambdós rellotges tenen una maquinària similar molt precisa que pot arribar a tenir una vida de 2 segles i que actualment estan essent restaurats a Moià pel rellotger Joan Pedrals. Es preveu que aquests rellotges es puguin exposar en alguna dependència municipal, un cop restaurats.

 (nota de la web de l’Ajuntament de Vic; publicada a ajvic.net el dia 23 de gener de 2009)

 

Publicat dins de Articles opinió, Conèixer el patrimoni, Història i Patrimoni | Comentaris tancats a @ Rellotge de Vic: símbol i patrimoni

@ Rèquiem al pont del tren

Publicat el 25 desembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

Ramon  Pont, és més que un afeccionat a les màquines de tren i al ferrocarril; és maquetista i entussiasta d’aquest tema tant emotiu als ulls de l’imaginari col.lectiu i tan cabdal per a entendre el desenvolupament de les comunicacions i el transport actuals. Aquesta passió que li ve de lluny,l’ha dut a historiar pas a  pas la línia de Vic a Puigcerdà des dels seus inicis fins a l’actualitat. Però no només això; els seus coneixements li han permès posar en funcionament màquines antigües de vapor i regenerar i posar en marxa models antics de les primeres locomotives elèctriques de principis del segle passat. Es per tot això li hem d’agrair la seva aportació en forma d’imatges testimonials del dia del desmantellament d’aquest pont del tren, enginy de l’arquitectura mecànica industrial,de la mateixa manera que li agraïm aquest petit article en forma de memoràndum tècnic i històric d’aquest ferrovial sobre el Mèder. Es la radiografia tècnica d’un element del nostre patrimoni que l’any 2003 desapareixia «inexplicablement” del païssatge urbà de la nostra ciutat gràcies a la companyia Renfe i a la inassistència de l’ajuntament de Vic. Que estigués en un catàleg oficial coeditat pel mateix consistori vigatà l’any 1985, no va servir de res. La “sentència de salvació» la reproduïm al final de l’article com a epitafi del desmenjament col.lectiu i institucional. Es l’informe tècnic del catàleg on consta la conservació d’aquest element.   Inexplicable ¡

        

Imatges del moment en que les grues comencen a despenjar els elements del pont del ferrocarril al seu pas sobre el riu Mèder de Vic.

 

 Al darrera hi fa aparició el nou pont de ciment  (tipus banyera) per al pas dels convois de la línia Barcelona-Puigcerdà.

 

Pont metàl.lic sobre el  riu Mède

Publicat dins de Comunicats, Foto denúncia, Història i Patrimoni | Comentaris tancats a @ Rèquiem al pont del tren

@ Parlem d’Olot (patrimoni i cultura)

Publicat el 23 desembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

 

En aquest breu que signa un membre del GDP, l’autor es mostra decebut per algunes mancances d’ordre cultural i fins i tot païssatgístic de la ciutat de Vic que contraposa a la capital de la Garrotxa, més ben dotada en els aspectes que s’hi fa referència. La propera obertura del túnel de Bracons, connectarà les dues capitals de comarca en poca estona de viatge. Serà un motiu per a intercanviar cultura o per a desplaçar-se unidireccionalment a la recerca dels serveis i ofertes que una de les dues bandes encara no pot oferir ? 

 

ELS D’OLOT TENEN SORT
Felicito a la població d’Olot per tres coses de les moltes que els envejo.

Tenen una biblioteca pública, Marià Vayreda, que obren en hores que fins i tot les persones que treballen en poden gaudir, com és el cas  del dissabte a la tarda o el dilluns al matí. L’horari és envejable: de dilluns a dissabte, de 9.30 a 13.30 i de 16.00 a 20.30 hores.

A Olot es pot visitar una casa senyorial, Can Trinxeria, amb tota l’esplendor del barroc. Sostres i parets decorats al fresc, mobiliari d’estil, cortinatges, etc.etc.,tot amb l’influència francesa de l’època. Per acabar-ho d’adobar, és propietat municipal i la visita és gratuïta. Ja ho voldria jo per Vic, on tenim i no valorem.

             

Cambra del Bisbe i rebedor de la sala noble que s’utilitza habitualment per a actes d’interès cultural de petit format. Can Trinxeria, al bell mig del nucli antic d’Olot és una mansió barroca abundosament proveïda de tapisseries, miralls, cornucòpies  i elements decoratius propis d’una família noble de la primera meïtat del segle XVIII.

A la Capital de la Garrotxa tenen uns amplis espais verds, amb arbres centenaris i plantes variades i abundoses. També tenen amplis aparcaments cèntrics i gratuïts i una atmòsfera que no fa pudor de purims.

Amb el túnel de Bracons Olot estarà a mitja hora de Vic. Quina sort tindrem els vigatans ¡, ja que a casa no tenim cap de les tres coses exposades.

 

 

 

Josep Masoliver i Pou

(article publicat al setmanaris EL9NOU i OSONA COMARCA – desembre de 2008)

Publicat dins de Articles opinió, Conèixer el patrimoni, Visites patrimonials | Comentaris tancats a @ Parlem d’Olot (patrimoni i cultura)

@ Manifest sobre la Farinera de Vic

Publicat el 18 desembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

SOBRE EL PLA D’USOS  DE LA FARINERA

 

Aquí s’afirma que l’actual projecte devalua el seu passat industrial i es perd una oportunitat única de museïtzació d’elements culturals i industrials propis de la ciutat i la Plana.

         

La Farinera, antiga Fàbrica Torra, va ser construïda entre 1896 i 1898 per l’arquitecte Enric Sagnier.

 

COMUNICAT DEL GDP als mitjans informatius 

Pocs dies abans que l’antiga Fàbrica Torra, posteriorment La Farinera, tanqués les seves portes a la producció (15 de desembre de 2007), diferents components -més endavant membres fundadors del Grup de Defensa del Patrimoni- varen ser sol·lícits a prendre imatges de la fàbrica i les seves instal.lacions, a fi efecte de tenir un testimoni viu de la seva activitat i de les estructures arquitectòniques, tant internes com externes. És per això que el GDP assumí immediatament –a partir de la seva creació- la catalogació de La Farinera com a cosa pròpia, argumentant i proposant posteriorment un pla d’usos respectuós amb l’edifici que tingués en compte el seu passat industria.

Aquest pla d’usos el concretàvem genèricament en tres punts:
   
1)  Deixar al seu lloc una part de les instal·lacions i molins per a la seva museïtzació.

2)  Potenciar un sector de l’edifici com a museu de l’embotit.

3)  Zona museogràfica sobre l’edifici, la seva història i l’obra del seu autor, Enric Sagnier.

La nul·la voluntat manifestada per les darreres declaracions d’intencions d’ús respecte a La Farinera, efectuades en ocasió de la signatura de compra-venda realitzada a l’Ajuntament de Vic el passat dia 11 de desembre, en les quals no es diu ni una sola paraula ni s’esmenta la més remota possibilitat de mantenir o estudiar la viabilitat -ni que sigui parcialment- de la museïtzació industrial i arquitectònica de l’edifici; i vistos els precedents que acabem de comentar i argumentar, el GDP manifesta la seva protesta en els següents termes:

a) Expressem la nostra sorpresa i desencís per la negativa a una proposta degudament raonada i explicitada en la direcció de respectar i valorar el patrimoni industrial d’un edifici i el que la seva activitat ha representat per a la història d’aquesta ciutat.

b) Comuniquem la nostra frustració perquè ens sentim enganyats i no correspostos en la via del diàleg, la consulta i la notificació prèvia, quan vàrem demostrar lleialtat institucional i propostes de futur possibles.

c) Manifestem la nostra voluntat de continuar defensant aquesta proposta malgrat totes les giragonses i voluntats no aclarides ni justificades de l’administració municipal. Les imatges i les gravacions de l’activitat industrial no seguiran encallades al calaix.

d) Afirmem que sigui quin sigui el resultat final d’ocupació i usos de l’edifici, serem absolutament rigorosos en l’exigència i el respecte que mereix tota la edificació del cos central de la fàbrica, així com de l’edifici adjunt on s’hi ubicaven les oficines, amb tots els seus elements arquitectònics i decoratius fins al més mínim detall exterior.

És per això que sol·licitarem de l’Ajuntament de Vic que en el protocol de cessió i ús a les entitats que s’hi acullin, hi faci constar l’obligatorietat de respectar en la seva totalitat el parament i els elements decoratius, tant els externs com els visibles des de l’exterior, amb la prohibició explícita de sustentar-hi, ni fixament ni provisional, cap tipus d’element moble, decoratiu o informatiu que desdigui, menystingui o anul·li l’estil propi de l’edificació modernista que els acull.
                                                    

Grup de Defensa del Patrimoni
Vic, 17 de desembre de 2008

 

                            

Publicat dins de Comunicats | Comentaris tancats a @ Manifest sobre la Farinera de Vic

@ La recuperació d’un fanal monumental i històric

Publicat el 11 desembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

El mes d’octubre del 2001, el Ple municipal de l’Ajuntament  de Vic aprobava , amb un sol vot en contra, una moció presentada pel llavors regidor Antoni Serrat i Climent, sobre  l’actualització del catàleg dels Fanals Monumentals i històrics de la ciutat. Peces de foneria i de forja sortides, la majoria d’elles de les mans dels artesans i manyans de Vic com Collell, Colomer, Campà o Bonay; moltes d’elles disenyades per personatges de la talla de Josep M. Pericas. D’altres adquirides senceres en indústries de fundició com la que avui es reclama en aquest article i que d’ençà del seu desmuntatge (inicis de l’any 2003 ) ha quedat dipositada al cementiri d’elefants del magatzem municipal. Les ratlles que segueixen més enllà de la rehabilitació que es proposa respecte a una de les peces aparcades, vol ser un recordatori i una exigència a l’acompliment d’un compromís del plenari vigatà, respecte a les peces de l’enllumenat públic, mereixedores d’una cura i una rehabilitació especials per l’autoria i el treball  artístic de la seva construcció.

 

UN CANELOBRE PER A UNA PLAÇA NOVA I ANTIGA DE VIC

Miquel Cañellas, membre del grup de Defensa del Patrimoni, presentà el passat dimarts dia 9 de desembre, durant la conferència sobre els Fanals del Mercadal i l’enllumenat de Vic celebrada al local de l’Agrupació Astronòmica d’Osona, una proposta de recuperació d’un antic canelobre monumental adquirit l’any 1893 per a la Plaça Major i que al llarg de la seva dilatada existència de servei, ha estat emplaçat en quatre punts diferents de la ciutat. El seu darrer servei l’oferí els darres vint-i-cinc anys a la illeta de la Plaça de Santa Teresa, just davant del convent carmelità d’on es va desmantellar l’any 2003 en ocasió de la construcció del Parking i reforma de la Rambla del Passeig.

  

Un banc circular de trencadís sobrealçant elegantment un canelobre de 1893, al bell mig d’una plaça antiga i nova. Una proposta per a la rehabilitació i recuperació d’una històrica peça de l’enllumenat públic de Vic.

La proposta per la nova ubicació i rehabilitació de la peça, que es va presentar en un diseny de simulació fotogràfica i que situa la  peça al bell mig de la Plaça Gaudí (el  solar limitat pels carrers de les Basses, del Pont i la Ramada) pretén congeniar dos elements patrimonials que en el seu moment varen competir a l’escenari del Mercadal: els fanals d’en Gaudí i el canelobre Saunier, el que es vol recuperar.

Després de les dificultats econòmiques i tècniques de la reproducció o còpia del antics fanals gaudinians, plantejada per l’anterior consistori de Vic l’any 2002, en coincidència amb el 150è. aniversari del naixement de l’arquitecte a la ciutat de Reus, Cañellas proposa sobrealçar el vell canelobre de fosa degudament restaurat, damunt d’un banc circular de trencadís que recordi els elements modernistes propis de l’estil  creatiu del genial arquitecte.   L’antic canelobre, va ser desplaçat del Mercadal l’any 1910 en ocasió d’instal.lar-se els anomenats "fars obeliscs", la col.locació dels quals i el seu emplaçament van ser sens dubte a indicació del genial arquitecte. 
 
La plaça que porta el seu nom, recuperaria un element de bellesa i d’història patrimonial unint alhora simbòlicament dos elements que en el seu moment es varen contraposar : el  fanal neoclàssic adquirit  per  la mediació del regidor Antoni Bayés,  i una peça del mobiliari urbà inspirada en l’estil decoratiu del propi Gaudí.

 

 

Publicat dins de Comunicats, Conèixer el patrimoni, Història i Patrimoni | Comentaris tancats a @ La recuperació d’un fanal monumental i històric