@ Patrimoni Col.lectiu (Toni Coromina a La Vanguardia)

Publicat el 29 novembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

 

 

En una acció literària gratament sorpresiva per al GDP, Toni Coromina, articulista, escriptor i periodista vigatà, signava el passat dia 19 de novembre a la secció VIVIR de La Vanguardia, una columna dedicada a reflexionar sobre algunes causes (entre elles la de la salvaguada del Patrimoni arquitectònic i ubanístic) que acaben tenint avaladors a voltes discutits, sovint incompresos. Amb una frase que vol ser un revulsiu «no tot el que és vell ha de ser destruït ni tot el que és nou ha d’estar emparat i protegit…» Coromina, fidel a un esperit inquiet i provocador, fa causa comuna amb la gent que s’agrupa en associacions i plataformes per defensar realitats abandonades sovint al lliure albir de l’administració.  Lluny del cofoïsme imperant a la classe política, Coromina s’acosta a les reclamacions que ha fet darrerament el GDP, amb el que ve a reconèixer que a Vic, no s’ha fet tot amb tanta excel.lència (pel que fa a la recuperació i respecte pel patrimoni arquitectònic i històric) com a voltes l’administració municipal ens vol fer creure.  L’article, l’hem transcrit directament de La Vanguardia,en la seva versió original, en llengua castellana.  

 

 

  

    

TONI COROMINA, és articulista, escriptor i periodista vigatà

 

PATRIMONIO COLECTIVO

 

Además del entorno medioambiental, el paisaje, los edificios históricos y los parques naturales, el patrimonio colectivo también está integrado por testigos del pasado que forman la herencia cultural de la sociedad, desde las tradiciones y costumbres, hasta el arte y la lengua.En todas partes hay entidades, grupos ecologistas, administraciones y sectores sociales que velan por la preservación del patrimonio natural. Lo mismo ocurre con el patrimonio lingüístico, una herencia defendida y mimada por diversas asociaciones voluntaristas, instituciones y profesionales de la docencia.

Sin embargo, el patrimonio arquitectónico y los modelos urbanísticos no siempre tienen abanderados claros. En todas partes, entre el colectivo de arquitectos, urbanistas y adláteres surgen visiones contrapuestas sobre la conveniencia o no, de derribar según que edificios. Pero no todo lo viejo debe ser destruído, ni todo lo nuevo amparado y protegido; y viceversa. Aquí está el dilema.

Hace dos años, el Col.legi d´Aparelladors de Vic organizó una conferencia en la que Lluís Permanyer comentó su libro La Barcelona lletja, una documentada denuncia sobre los dislates escultóricos en la vía pública, los despropósitos arquitectónicos y los disparates relacionados con el mobiliario urbano. Pero en la conferencia faltaron algunos profesionales locales del ramo, quizás por considerar que Barcelona está demasiado lejos y que no existe un Vic lleig. Pero en Vic, una ciudad vieja, bella y atractiva, también hay buñuelos y chapuzas. Aquí también tenemos hilos eléctricos caóticos que sobrevuelan balcones, nuevos edificios de una alarmante desfachatez estética y espacios públicos rehabilitados de dudoso gusto.

A principios de año, un grupo de vicenses sensibles con los testimonios del pasado agrícola, industrial, histórico y monumental de Osona, fundaron el Grup de Defensa del Patrimoni. Desde entonces, sus denuncias, sugerencias y propuestas se ha multiplicado. Y han aireado temas polémicos: terrenos agrícolas recalificados para su urbanización, estimables masías y molinos en peligro de ruina, campanarios degradados, restauraciones discutibles de viejos enlosados en el casco antiguo y actuaciones urbanísticas distorsionadoras. Las armas del GDP son los comunicados de prensa, artículos de opinión, publicacion de imágenes, propuestas de catalogación y rehabilitación, reportajes videográficos, charlas, conferencias, exposicions y debates.

En el pasado reciente, Vic ha padecido importantes pérdidas patrimoniales, como antiguas fábricas modernistas, escudos esculpidos, un puente ferroviario adscrito a la llamada arquitectura del hierro y algún edificio de indudable interés. 

 

Toni Coromina

article publicat a La Vanguardia el dia 19 de novembre de 2008

 
 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Articles opinió, Qui som? | Comentaris tancats a @ Patrimoni Col.lectiu (Toni Coromina a La Vanguardia)

@ Parlem dels molins

Publicat el 2 novembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

 

En aquest article de divulgació, la Dolors Bagué , membre del GDP, ens explica una petita història sobre els molins els seus diferents sistemes i usos. Ens fa adonar que aquests enginys rústecs varen esdevenir des de bon començament un dels element bàsics per al desenvolupament de l’agricultura i la sedentarització dels pobles. Uns enginys que al pas de segles, seran l’embrió de les turbines hidràuliques que mouran la maquinària industrial de les nostres colònies fabrils.

Estat actual de la bassa i el mas del Molí de Sant Llorenç, als afores de Vic. Un mas i un molí medieval rescatats "in extremis " de la desfeta provocada per la requalificació urbanística de la zona del Griell, entre Vic i Sentfores. 

E L S   M O L I N S                               

La ocupació humana a la comarca va començar a l’època paleolítica i neolítica. Els primers habitants van ser caçadors i nòmades que van aprofitar els recursos naturals com les baumes i les coves per a refugiar-se. Més tard van ser sedentaris, descobrint la pastura i l’agricultura. Per a moldre el gra van començar a utilitzar el molí de mà; restes d’aquests petits molins se n’han trobat en varis dolmens de entre 3500 i 2500 anys aC, aquest tipus de molí també va ser utilitzat pels ibers i els celtibers. Estava format per una pedra còncava com a recipient on es posava el gra a poc poc i amb una pedra més petita es molia tot pressionant. Aquest també podia ser amb un forat central on es posava un pal per fer donar voltes al molí que girava. Amb el pas del temps, van anar sorgint altres maneres de moldre.

       

  Els molins de vent

Els molins de vent són els més coneguts degut a la novel·la de Miguel de Cervantes ‘Dom Quixot’. En els llocs on les corrents de riu no eren importants s’utilitzaven els eòlics, molt freqüents a Castella i Balears; són d’estructura de pedra amb base cilíndrica, a la part superior té unes aspes que transformen la força del vent en energia mecànica. La part superior serveix de sostre i té petites finestres per a controlar la direcció del vent. En el seu interior hi ha un entramat de fustes que gira sobre un tambor de pedra per orientar les aspes segons la direcció del vent. Es fa per mitjà d’una fusta llarga que s’anomena govern. Aquestes mouen la roda i per mitjà d’un engranatge transmeten el moviment a l’eix vertical per a moure la segona mola. 

De sang i altres sistemes 

Els pobles que no reben la força del vent ni dels rius, utilitzaven els anomenats molins de sang. El molí es trobava a la primera planta de l’edifici; l’eix que movia la mola seguia fins a la planta baixa on era creuat per fustes a les que s’hi lligava els animals, generalment bous o mules,que caminaven en cercle fent moure la volandera. Els molins de marea aprofitaven la crescuda i baixada de les aigües; l’energia proporcionada podia fer anar fins a vuit moles alhora.  El molí de foc funcionava per màquines de vapor o de motor. El molí de boles per mitjà de rotació d’un tambor de boles d’acer, s’utilitzava en zones mineres. Els molins actuals són d’energia química o elèctrica.

 

Detall de les dues turbines hidràuliques del Molí de la Calvaria, entre Vic i Sant Julià de Vilatorta. Un molí visitable obert al públic i en perfecte estat de funcionament.

Els molins hidràulics

Els molins hidràulics van ser els més utilitzats a la comarca d’Osona degut a la gran quantitat de rius i rieres.S’edificaven de manera que la força de l’aigua mogués directament la roda hidràulica de paletes que per un sistema d’engranatge transmetien el moviment de l’eix horitzontal a l’eix vertical de la pedra de moldre. Més tard i per evitar els freqüents aiguats es van fer molins de canal, a la vora del riu o bé separats, per al que feien arribar l’aigua necessària al molí per mitjà d’una sèquia. Al costat de la casa construïen una bassa per acumular-ne i tenien una diferència d’alçada per a tenir més pressió a l’entrar l’aigua i aconseguir més volum en els llocs on el caudal dels rius era variable. L’aigua tenia una caiguda lliure sobre una roda gravitatòria que feia girar pel seu pes. Per als engranatges transmetia el moviment a les moles, fent-les giravoltar. Una altra manera era precipitar l’aigua a mitja alçada sobre una roda amb paletes rectes, on la velocitat és més important.  L’altre modalitat era fent passar l’aigua al final de la caiguda per uns conductes estrets que l’impulsaven a gran pressió contra les rodes horitzontals, on es col·locaven les moles, la inferior fixa i la superior movible, que es regulaven per mitjà de palanques. Amb el desgast, periòdicament s’havien de reparar les estries, les menys fondes en feia sovint i les més fondes un cop a l’any; per alçar-les s’utilitzaven grues rústiques.

 

Roda sotana del molí de Sant Llorenç de Boada. Un dels quatre molins de bassa que, una vegada esmicolat el gra, abeuraven els conreus d’horta entre Vic i Sentfores. 

 

Molins de bassa o de cabal irregular

Els llocs on l’aigua era escassa es recuperava part retornant-la a la bassa per una canalització de retorn. A partir de l’edat mitjana els moliners van anar incorporant nous avenços. A la nostra comarca gairebé tots han desaparegut, però en queda algun que s’ha recuperat per a divulgar- ne el seu ús; a Calldetenes hi ha la ruta dels molins, on es pot visitar el de La Calvària, i a Centelles el de La Llavina.

Dolors Bagué Cambra 

(article publicat a Osona Comarca el dia 25 de setembre de 2008)

 

 

Publicat dins de Articles opinió, Conèixer el patrimoni | 1 comentari

@ Els molins

Publicat el 2 novembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

Els molins, tan  nostres i tan universals. Eines bàsiques per al regadiu, la mòlta de cereals i finalment motors de la industrialització. A tocar Vic -a la ruta de molins de Sentfores- en tenim algunes traces; vestigis malendreçats que voldríem veure recuperats ben aviat. El molí de Sant Llorenç de Boada, a tocar el seu germà del Griell, i el molí d’en Saborit al Prat d’en Galliners. L’article de la Dolors Bagué, membre actiu del nostre grup, ens parla de la història d’aquesta activitat: la seva construcció, models i usos. No és estrany que el logo del GDP sigui precisament la roda sotana del molí de Sant Llorenç que un dia va dibuixar l’autora de l’article.  Amb la roda sotana de Sant Llorenç i el molí medieval que l’estotja, vam rebre un al·licient vigorós per a iniciar el nostre camí com a grup de defensa del patrimoni; és per això que amb la roda de molí volem englobar-hi -com dins d’un cercle- tots aquells béns patrimonials mereixedors de preservació conservació i estima. D’aquí que avui forma part indestriable de la nostra imatge pública.

E L S   M O L I N S

La ocupació humana a la comarca va començar a l’època paleolítica
i neolítica. Els primers habitants van ser caçadors i nòmades
que van aprofitar els recursos naturals com les baumes i les coves
per a refugiar-se. Més tard van ser sedentaris, descobrint la pastura
i l’agricultura. Per a moldre el gra van començar a utilitzar el
molí de mà; restes d’aquests petits molins se n’han trobat en varis
dolmens de entre 3500 i 2500 anys aC, aquest tipus de molí
també va ser utilitzat pels ibers i els celtibers. Estava format per
una pedra còncava com a recipient on es posava el gra a poc
poc i amb una pedra més petita es molia tot pressionant. Aquest
també podia ser amb un forat central on es posava un pal per
fer donar voltes al molí que girava. Amb el pas del temps, van
anar sorgint altres maneres de moldre.

MOLINS DE VENT I ALTRES INVENTS

Els molins de vent són els més coneguts degut a la novel·la de Miguel
de Cervantes "Dom Quixot". En els llocs on les corrents de riu no eren importants s’utilitzaven els eòlics, molt freqüents a Castella i Balears; són d’estructura de pedra amb base cilíndrica,
a la part superior té unes aspes que transformen la força del
vent en energia mecànica. La part superior serveix de sostre i té petites
finestres per a controlar la direcció del vent. En el seu interior hi ha un
entramat de fustes que gira sobre un tambor de pedra per orientar les aspes
segons la direcció del vent. Es fa per mitjà d’una fusta llarga que
s’anomena govern. Aquestes mouen la roda i per mitjà d’un engranatge
transmeten el moviment a l’eix vertical per a moure la segona mola.
Els pobles que no reben la força del vent ni dels rius utilitzaven els anomenats
molins de sang. El moli es trobava a la primera planta de l’edifici;
l’eix que movia la mola seguia fins a la planta baixa on era creuat per
fustes a les que s’hi lligava els animals, generalment bous o mules,
que caminaven en cercle fent moure la volandera. Els molins de marea
aprofitaven la crescuda i baixada de les aigües; l’energia proporcionada
podia fer anar fins a vuit moles alhora.  El molí de foc funcionavA
per màquines de vapor o de motor. El molí de boles per mitjà de rotació d’un tamborde boles d’acer, s’utilitzava en zones mineres. Els molins actuals són d’energia química o elèctrica.

EL MOLINS DE LA PLANA

Els molins hidràulics van ser els més utilitzats a la comarca d’Osona degut
a la gran quantitat de rius i rieres.S’edificaven de manera que la forca
de l’aigua mogués directament la roda hidràulica de paletes que per
un sistema d’engranatge transmetien el moviment de l’eix horitzontal a
l’eix vertical de la pedra de moldre. Més tard i per evitar els freqüents aiguats
es van fer molins de canal, a la vora del riu o bé separats, per al que
feien arribar l’aigua necessària al molí per mitjà d’una sèquia. Al costat
de la casa construïen una bassa per acumular-ne i tenien una diferència
d’alçada per a tenir més pressió a l’entrar l’aigua i aconseguir més volum
en els llocs on el caudal dels rius era variable. L’aigua tenia una caiguda
lliure sobre una roda gravitatòria que feia girar pel seu pes. Per als engranatges
transmetia el moviment a les moles, fent-les giravoltar. Una altra
manera era precipitar l’aigua a mitja alçada sobre una roda amb paletes
rectes, on la velocitat és més important.

L’altre modalitat era fent passar l’aigua al final de la caiguda
per uns conductes estrets que l’impulsaven a gran pressió contra les
rodes horitzontals, on es col·locaven les moles, la inferior fixa i la superior
movible, que es regulaven per mitjà de palanques. Amb el desgast, periòdicament
s’havien de reparar les estries, les menys fondes en feia sovint
i les més fondes un cop a l’any; per alçar-les s’utilitzaven grues rústiques.

Els llocs on l’aigua era escassa es recuperava part retornant-
la a la bassa per una canalització de retorn. A partir de
l’edat mitjana els moliners van anar incorporant nous avenços. A
la nostra comarca gairebé tots han desaparegut, però en queda
algun que s’ha recuperat per a divulgar- ne el seu ús; a Calldetenes
hi ha la ruta dels molins, on es pot visitar el de La Calvària, i a Centelles
el de La Llavina.

Dolors Bagué Cambra

(article publicat a Osona Comarca el dia 25 de setembre de 2008)

Publicat dins de Articles opinió, Conèixer el patrimoni | Comentaris tancats a @ Els molins

L’escut invisible de la Torre dels Frares

Publicat el 19 octubre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

AMB LES DEPENDÈNCIES  D’EUMOGRÀFIC S’INAUGUREN DEFINITIVAMENT LES INSTAL·LACIONS DE LA TORRE DELS FRARES

El passat dia 22 d’octubre de 2008 s’inauguraven oficialment les noves instal·lacions d’Eumogràfic al renovellat edifici de la Torre dels Frares de la Universitat de Vic. És prou coneguda l’estructura singular d’aquest antic mas, proper a la ciutat, anteriorment propietat de l’Ordre Carmelitana tal com ho testimoniava visualment el seu escut llaurat en pedra, damunt de llinda,  perfectament visible des de l’exterior.

   

Quan fa pocs anys, el municipi va adquirir els terrenys juntament amb la masoveria per destinar-los a equipaments  per a l’ampliació de la Universitat de Vic, amb bon criteri es va decidir conservar la casa al seu lloc, donada la singularitat de la peça que ineluctablement, ja  formava part del païssatge i la visual històrica del ponent de la ciutat. La precarietat del paredat dels murs, aconsellà guardar els materials sòlids de les obertures (llindes, àmpits i brancals ) i abatre la resta de l’edificació per a tornar-la a reproduir al mateix lloc, amb les mateixes mides i formes, aprofitant, això si, els elements nobles de portes i finestres prèviament desmuntats, numerats i classificats.  Després de més de dos anys d’obres, la Torre dels Frares, es tornava a dreçar, estructuralment més forta, amb pell renovellada i amb una tonalitat d’invenció; era el mes d’agost de 2005. Sols hi faltava un detall, i per petit  no menys important; retornar al seu lloc l’escut carmelità que  remetia al seus orígens i donava singularitat a la casa. Des de la premsa comarcal, es va reivindicar almenys en dues ocasions, la restauració i col.locació de l’escut original al seu lloc (v. Osona Comarca 5-08-2005 / 28-07-2006). Parlem d’algunes imatges i articles reivindicatius signats per un membre actual del GDP i que en els seu moment van tenir una resposta lacònica per part dels serveis d’urbanisme de l’Ajuntament de Vic:   » L’escut carmelità de 1642 que hi havia encastat damunt la finestra de la casa de pagès, es tornarà a picar exacte, perquè el que hi havia estava molt menjat». Com es pot suposar, no hi havia data d’execució.  La promesa podia semblar creïble en aquell moment; ara per ara continua sent una promesa incomplerta. Aquestes  declaracions del departament d’urbanisme  van ser publicades a les planes del setmanari La Marxa del dia 11 d’octubre de 2006; han passat dos anys més d’ençà llavors i l’escut seguix essent un producte sumptuari de matèria invisible.

UN EDIFICI HISTÒRIC INVENTARIAT L’ANY 1985

La casa de la Torre dels Frares està inventariada i catalogada amb el No. C204 (pl. 309)  del llibre «Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i natural de Vic, sector fora muralles» editat l’any 1985, per l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya. Un treball exhaustiu amb documentació tècnica i historiogràfica sobre l’urbanisme vigatà dut a terme en el seu moment i amb gran mèrit i esforç personal per l’arquitecte Miquel Surinyach. En la fitxa que esmentem, després de situar topogràficament l’edificació, hi veiem d’una banda, el cos sencer de la casa amb la torre inclosa; en una segona imatge més reduïda el detall de l’escut dels carmelites damunt la llinda de la finestra inferior. Sobre la protecció de l’edifici ens diu l’estudi: «s’ha de mantenir el volum, els materials,la textura, el cromatisme i els elements arquitectònics definits i s’hi ha de respectar la formalització arquitectònica» més endavant acaba parlant de la torre quan diu que » ha de tenir la mateixa protecció que el cos principal i es valorarà que sigui visible des del carrer d’en Verdaguer. L’escut damunt la llinda de la primera finestra de la façana principal de la torre, més enllà d’interpretacions restrictives queda  ben definit en aquest llibre-catàleg amb una imatge detallada que el singularitza i el valora.

 

La reposició de l’escut de la Torre dels Frares és una demanda que el GDP mantindrà vigent fins que la peça retorni al seu lloc original, degudament restaurada.

La reproducció de l’escut original en blanc i negre l’hem extret del mateix catàleg del patrimoni vigatà, editat per l’Ajuntament i pel Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya l’any 1985.

 

 

C O M U N I C A T   D E L    G  D  P

 EL GDP RECLAMA LA REPOSICIÓ IMMEDIATA DE L’ESCUT DE LA TORRE DELS FRARES

El Grup de Defensa del Patrimoni, va assumir des del moment de la seva creació (juny de 2008) la reclamació d’aquest element identificatiu de la casa-masoveria, de l’antiga propietat dels frares carmelitans.  Un edifici que va adquirir l’Ajuntament de Vic, fa pocs anys per cedir-lo a la Universitat i que ara complementarà la seva ocupació amb les noves instal.lacions de l’editorial Eumogràfic, lligada des dels seus inicis a la  UVIC.  Amb la inauguració total i definitiva de les dependències de la casa, potser ha arribat l’ hora de complir una promesa massa temps ajornada: o l’escut va passar a altres mans o no hi ha voluntat política de restaurar-lo? Si no és cap de les dues coses algú n’haurà de donar explicacions. Es per això que el GDP reclama la reposició immediata de l’escut de la Torre dels Frares al seu lloc després de tres anys de promeses incomplertes i manca de transparència en un afer que si bé, cueja des de la passada legislatura, consta amb tota certesa que en són conscients els actuals responsables polítics i tècnics del departament d’urbanisme de l’ajuntament vigatà.

Grup de Defensa del Patrimoni (Vic-Osona)

Publicat dins de Comunicats, Conèixer el patrimoni, Foto denúncia | Comentaris tancats a L’escut invisible de la Torre dels Frares

@ La Pietat de Vic: una restauració històrica

Publicat el 7 octubre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

UNA NOVA IMATGE PER AL "CEL" DE VIC

 

Les obres de rehabilitació i de reforç de l’estructura del campanar de La Pietat de Vic s’iniciaven el passat mes de maig amb el muntatge d’una potent grua d’obres de grans dimensions, apostada just al costat del mur de la tanca del Temple Romà, adjunt a aquesta església votiva dedicada als màrtirs Llucià i Marcià, copatrons de la ciutat.


UN PROJECTE SOMNIAT

Amb l’inici de les obres, es posava en marxa la realització definitiva d’aquest projecte que naixia fa sis anys per l’impuls decisiu de l’ex batlle Ramon Montanyà, qui encomanà la idea al fins fa poc president de la corporació vigatana Jacint Codina, que es va prendre el suggeriment com un repte a fi efecte de “recuperar una imatge històrica de la ciutat”. El projecte que varen presentar els seus autors, els arquitectes Jordi Comas i Anna Pont, el mes de setembre de 2006, serà respectat, en paraules de l’actual regidor d’Urbanisme Xavier Solà “en tota la seva integritat “


 

Vic a principis del XIX.- Estampa bucòlica al Prat de Galliners. Al centre de la imatge un campanar barroc de la Pietat que encara manté el seu teulat cònic característics de l’obra dels germans Morató. Una imatge que la ciutat recuperarà ben aviat.  (Aquarel.la d’Antoni Pasqual de la col.lecció de Ramon Montanyà)

 

UNA OBRA DE REHABILITACIÓ
 
L’obra al monument consisteix bàsicament en el reforç i relligat de tota l’estructura interna del campanar, amb l’obertura de quatre finestrals de la galeria superior que havien estat tapiats i la instal.lació d’una nova escala interior per tal de fer-lo accessible als visitants. Finalment es reconstruirà l’antic teulat cònic escapçat durant la guerra dels Matiners, entre els anys 1846 i 1848, a fi efecte de ser utilitzat (el campanar)  com a torre de guaita i de defensa.

L’EXISTÈNCIA DE LES TEULES

El fet que en el seu moment es trobessin les antigues teules barroques, dipositades en estibes damunt la nau del temple, va moure els promotors del projecte a creure en la possibilitat de retornar el teulat barroc a la seva forma original; els autors materials d’aquest projecte, els arquitectes Jordi Coma i Anna Pont, ho expressaven així en unes declaracions efectuades a un setmanari vigatà el setembre de 2006: “a la reconstrucció del campanar, que s’acostarà molt a l’aspecte original; hi ajudaran molt les teules, l’únic element que es va conservar. Miraculosament aquestes teules de ceràmica vidriada es van guardar a La Pietat i han arribat gairebé intactes fins avui.”


L’ENLLUMENAT DE LA TORRE

L’obra es complementarà amb un enllumenat artístic, que convertirà aquesta torre emblemàtica de prop de cinquanta metres d’alçada en un far subtil de la nit vigatana, nova icona dreçada fins al vèrtex més alt de la ciutat. En aquest cas bé que podem dir que s’acosten canvis al “cel” de Vic.

M.C.

 

 

EL CAMPANAR DE LA PIETAT (apunts històrics)


Construcció de l’església que avui coneixem, que substituïa una anterior gòtica a la vegada que aquesta ja havia fet fora, la primitiva romànica de Sant Sadurní documentada al segle XI 

Inici de l’actual:           any 1687
Final dels treballs:        1695 ( agulla teulada)
Primer rellotge :           1775
Teulat escapçat :        vers 1848. (hem rectificat aquesta dada)
Rellotge a la coberta :  vers 1878

(font: L’Església de la Pietat de Vic; Ramon Ordeig – 1978)


Les guerres carlines havien desposeít l’antic teulat barroc de teules vidriades i havien convertit aquest cimal –centre físic de la ciutat-  en una torre de  vigilància. Amb aquesta estètica de torre escapçada s’ha mantingut fins fa ben poc temps, amb l’afegitó posterior d’una esfera de fusta desproveïda  de les seves agulles. Un vestigi de l’existència d’una maquinària de rellotgeria que es desmantellà definitivament pocs anys després de la  guerra civil.

EL TESTIMONI GRÀFIC DEL TEULAT BARROC

Podem dir en pura lògica que el teulat de la Pietat,coneixent els hàbits d’estil dels seus autors del XVII els germans Morató, havia d’estar coronat per un teulat cònic, com ho eren tants d’altres sortits del seu enginy constructor: la Gleva, Santa Maria de Manlleu, Sant Genís d’Orís, Vidrà etc. Però tenim tres testimonis gràfics eloqüents: els quadres al.legòrics de la ciutat realitzats al segle XVIII per Marià Colomer i les litografies a ploma per a les cartografies de l’època realitzades a principis del XIX pels enginyers i militars francesos arribats a Vic amb l’exèrcit napoleònic. Finalment com un darrer apunt de cavallet, es coneix la primitiva forma del teulat cònic de l’església de la Pietat, gràcies a una petita aquarel.la, també de principis del XIX, obra d’Antoni Pasqual de la col.lecció particular d’en Ramon Montanyà on es pot veure clarament un cloquer punxegut i altiu que presideix,al costat del cloquer de la Seu, un païssatge bucòlic d’un Prat d’en Galliners habitat per soldats, passejants i hortolans que feinegen. Es la primera de les imatges d’aquest article.


APUNTS SOBRE UN VELL RELLOTGE

Val  a dir que el fet de que la Pietat tingués rellotge públic, va ser una concessió dels canonges de la Catedral que mantingueren un plet quasi secular amb el braç civil a qual se li negava la instal.lació d`una màquinaria a la casa de la Ciutat. Els ciutadans de Vic, fins al trienni constitucional de 1820 a 1823, no veurien estrenar el nou rellotge de Plaça.
La maquinària de la Pietat, de primer antuvi (1775), va estar col.locada al pis inferior damunt les  campanes ja que l’existència del teulat (amb el barret cònic de ceràmica) no permetia cap altra ubicació que aquesta. No fou fins després de finalitzar les guerres carlines i la constitució de la Pietat com a parròquia (1878) que es va col.locar  la maquinària al terrat superior, ara ja sense la seva original coberta de teula. El rellotge va tocar hores fins poc abans del 1936 . Malauradament passada la guerra civil es va vendre la màquina a la parròquia de Cantonigròs que finalment va bescanviar, al cap d’uns quants anys, màquina vella per nova, perdent-se inexorablement del circuit públic una peça única d’artesania mecànica. 
 


UNA TORRE MULTIFUNCIONAL

Es coneixia prou bé la importància de la torre de la Pietat, que a banda del sonar de campanes per a avisos litúrgics, va complir  perfectament les seves funcions d’atalaia de vigilància i torre de comunicació. Unes funcions, aquestes que acabem d’anomenar, mantingudes operativament  durant bona part del segle XIX i principis del XX.  Es parla igualment de l’existència d’un petit canó defensiu que es va utilitzar durant les guerres carlines, que utilitzat també per a disparar trets de fogueig com a senyal d’alarma. Més endavant i a banda dels usos bèl.lics, des d’aquella atalaia privilegiada enmig del nucli antic de la ciutat s’enviaven i es rebien avisos entre Vic i Barcelona a través d’un enllaç visual de telegrafia òptica, aconseguit amb miralls o encenent una foguera nocturna que es podia distingir amb tota claredat des dels diversos campanars i cims elevats del trajecte. El camí era el següent: de Vic a Montagut (Puiglagulla), Puiggraciós (Congost), Tibidabo (Barcelonès) i finalment Catedral de Barcelona, amb retorn inclòs. Així arribaven amb tota celeritat la majoria de  “partes” de les guerres colonials del nord d’Africa de finals del XIX, principis del XX.

  

En aquesta  doble imatge podem veure virtualment com quedarà el campanar de la Pietat després de la intervenció i recuperació de les antigues teules de ceràmica, les mateixes que hem enquadrat al centre d’aquesta composició.


LA NOVA FASE D’UNA RESTAURACIÓ TOTAL

L’obra iniciada tot just al campanar, ve a representar el segon capítol d’unes intervencions a l’església de la Pietat iniciades a la força l’any 1998  quan es tancà temple al culte per tal de procedir a la instal.lació d’uns tivants d’acer i reforços interns que asseguressin la fermesa d’una nau que s’obria lentament fent perillar l’estabilitat i seguretat de tota l’obra. L’església no es va reobrir fins el juny de 2002, amb motiu d’una exposició artística relacionada amb el llenguatge plàstic dels símbols litúrgics. Des d’aquest moment l’espai de la nau principal, ha estat compartit per la parròquia i l’ajuntament previ pacte d’ús que s’haurà de corroborar ben aviat a través d’un protocol jurídic entre les dues institucions. Quedarà, en darrera instància, la rehabilitació d’una façana barroca –la de la Pietat- esbelta i monumental però desgraciadament molt malmesa per l’erosió dels anys, produïda per l’aigua, les temperatures extremes i la pol.lució atmosfèrica; una degradació corrosiva pròpia de la gresa de Folgueroles.  Quan es produeixi aquesta darrera intervenció, podrem dir feliçment que l’església de la Pietat, la seu votiva dels antics patrons de Vic,església patronal de la ciutat, s’haurà reestrenat novament.

M.C.

Publicat dins de Conèixer el patrimoni, Història i Patrimoni | Comentaris tancats a @ La Pietat de Vic: una restauració històrica

@ Roda de Ter: l’agressió a un pont històric

Publicat el 4 octubre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

 

 

UN PONT HISTÒRIC MALMÈS PER AL FUTUR…….podeu llegir les darreres intervencions de la Plataforma cívica Recuperem el Pont Vell, que va lluitar fins al darrer moment per tal d’evitar aquesta actuació maldestre contra el millor referent històric de la Vila de Roda: el seu pont.

«Ara és l’hora de dir,

ara és l’hora de recordar que el poble persisteix

en els carrers amb empedrat antic,

en el pont i en l’església

que han conegut tota  la gent del poble,

en tot allò que remembra el passat

amb un esforç vigorosament actual» 

 

Miquel Martí i Pol

 

El Pont Vell i l’església parroquial de Sant Pere:un racó emblemàtic, dues construccions que formen part de la història i del record permanent de moltes generacions de rodencs. Amb la construcció de l’ascensor panoràmic, s’ha perdut quelcom de càlid, quelcom d’emblemàtic, quelcom d’històric. Es tracta d’una agresió al patrimoni sense pal.liatius.

 

                               

Recuperem el Pont Vell

El Pont Vell és un dels monuments més antics de Roda i un dels elements essencials de la seva identitat col.lectiva. El pont és també l’element central de la façana fluvial de Roda, que constitueix la imatge més típica i característica. Però aquesta imatge gravada en l’imaginari col.lectiu ha estat alterada d’una forma barroera per l’ascensor panoràmic que l’Ajuntament ha fet construir a la part alta del pont.

És per això que els sotasignants volem DENUNCIAR que l’ascensor:

–  És un atemptat al patrimoni arquitectònic local perquè oculta i emmascara l’estructura del Pont Vell, en tapa un dels arcs i impedeix la visió correcta del conjunt del monument. A més, s’ha destruït la tanca centenària de ferro forjat situada davant de la parròquia.

–  Destrueix l’estampa tradicional del Pont Vell, de l’església parroquial i de part del nucli antic de Roda, a causa del seu fort impacte visual sobre una zona amb gran valor històric i monumental.

–  Suposa malgastar diners públics en una obra que no té cap utilitat, que ningú no havia demanat i que creiem que tindrà uns costos molt elevats de manteniment (econòmics, ecològics…) per als rodencs i rodenques.

–  S’ha fet sense tenir en compte l’opinió del poble i mitjançant un procés de participació impulsat per l’Ajuntament que ha estat una presa de pèl, perquè només permetia opinar sobre els acabats de l’obra i no demanava si es volia l’ascensor o no.

Per tot això, els sotasignants EXIGIM que es desmunti totalment l’ascensor, les escales i tots els seus elements de suport estructural, i que es retorni el conjunt del Pont Vell i el seu entorn a l’estat que tenien abans de l’inici de les obres.
Roda de Ter, 14 d’octubre de 2008

 

  

 

El dilluns dia 10 de novembre de 2008, en Josep Casanou, en nom de la plataforma cívica Recuperem el Pont Vell,va entrar les 1.686 signatures a la secretaria de l’Ajuntament de Roda. S’espera que aquest mateix dimarts surti publicat al taulell d’anuncis l’ordre del dia del proper Ple del consistori rodenc. La instància presentada es concretava en tres punts o tres peticions que es fan després d’haver-les consensuat en reunió prèvia. Aquestes tres peticions i el manifest que s’adjunta a les signatures, és el que transcrivim a continuació 

 

TRES PETICIONS QUE ES FAN A L’AJUNTAMENT DE RODA

1) Registre de les signatures.

2) Que el tema del Pont Vell constés com un punt de l’ordre del dia del ple del 18 de novembre.

3) Que en el ple del dia 18 es deixés participar a la plataforma amb la lectura del manifest i amb la formulació de dues preguntes:

a) Es treurà l’ascensor del Pont Vell?

 b) En endavant s’establiran processos de participació ciutadana seriosos?

 

                           MANIFEST A L’ENTREGA DE SIGNATURES

 

Som un grup de ciutadans i ciutadanes de Roda de Ter que, moguts pels comentaris que se sentien pel poble, vam decidir reunir-nos i constituir la plataforma “Recuperem el Pont Vell” a títol personal i al marge de qualsevol vinculació partidista.
Després de recollir totes les opinions critiques que es van compartir de manera assembleària vam redactar el manifest i vam acordar dur a terme una recollida de signatures al llarg de 15 dies durant el mes d’octubre. En aquest procés, hi han pogut participar totes les persones majors de 14 anys, independentment de la seva procedència i residència.
El recompte final indicava que hi havia unes 1.800 adhesions aproximadament, que han quedat en 1.686 després de fer la revisió i comprovar que hi havia signatures duplicades i d’altres en les quals no hi constaven totes les dades.
Volem puntualitzar als membres del consistori que la recollida de firmes no té com a voluntat provocar enfrontaments, crispació o divisió entre les persones del poble. Simplement hem volgut manifestar que no estem d’acord amb la construcció de l’ascensor del pont vell ni amb la manca d’un procés participatiu real.
Alhora, estem convençuts/des que l’ajuntament aprofitarà la part positiva de la manifestació popular contra l’ascensor i es comprometrà a mantenir un diàleg amb la població, mitjançant un procés seriós de participació ciutadana, de cara a noves accions que puguin afectar la pràctica totalitat de rodencs i rodenques.

 

Roda de Ter, 10 de novembre del 2008

 

 

 

 

El que ja es temia que passés en el ple de Roda del passat dimarts dia 18 de novembre, va succeir però d’una forma i manera  més taxativa i contundent del que s’esperava inicialment. El no rotund de l’alcalde Llach a la revisió del cas de l’ascensor  del Pont Vell (no parlem ja del seu desmantellament) i el no reconeixement de que l’administració municipal havia informat el poble a la baixa i sense deixar opció a la discrepància -per molt legal que fos el procediment-  demostra que encara manca molta pràctica de diàleg sincer i sense disfresses entre l’administració i els administrats; a l’igual que manca una cultura de sensibilitat envers la història i el patrimoni de la pròpia casa. El miratge per construir, emular, publicitar i lluir, ens perd….però sobretot perd als polítics que pensen en clau d’inauguracions, quan no ho fan en relació a la quantitat de vots somniats per metre quadrat adulterat. Del malestar després del ple, ens en parla Martí Casas,que ja s’estrenava en aquest mateix bloc el passat 3 d’octubre, obrint foc amb un article en que es criticava la construcció d’aquest ascensor innecessari i agressiu per a la visual d’un monument emblemàtic i únic de la vila de Roda. Han passat només dos mesos i la Plataforma ha estat vençuda i desarborada …aparentment. Que aquesta lluita no caigui en un sac foradat, és el que es demana i demana a l’administració municipal, l’articulista i membre de la Plataforma Recuperem el Pont Vell.

 

Per una participació ciutadana de veritat  

L’ascensor panoràmic que l’Ajuntament de Roda de Ter ha fet construir al costat del Pont Vell ha generat una forta polèmica al municipi en les últimes setmanes i ha despertat un notable rebuig en una part gens menyspreable de la ciutadania. Però, malgrat les gairebé 1.700 signatures reunides per la plataforma opositora, l’Ajuntament de Roda va deixar clar en el ple de la setmana passada que no el pensa treure. Entre els arguments que en aquell moment es van donar per defensar l’obra, em va cridar l’atenció que l’alcalde, Antoni Llach, assegurés que els ciutadans van tenir a l’abast mecanismes suficients per a informar-se i opinar sobre l’ascensor abans que aquest es construís. No crec que gaires rodencs estiguin d’acord amb una asseveració tan atrevida. Des del meu punt de vista, el procés d’aprovació i construcció de l’ascensor ha estat un cúmul de despropòsits precisament a causa de la desídia i la manca d’interès del consistori per informar a fons dels detalls de l’obra i per conèixer l’opinió dels ciutadans.

Durant la seva intervenció al ple, Antoni Llach va assegurar que el projecte de l’ascensor era conegut pels rodencs perquè havia estat difós pels mitjans de comunicació i perquè s’havia discutit amb les associacions de veïns. Tot i reconèixer l’important paper divulgatiu que juguen els mitjans, em sembla aberrant que l’alcalde els vulgui atribuir unes funcions informatives que corresponen únicament a l’ajuntament. Si el consistori hagués volgut informar d’una manera veritablement transparent hauria hagut de divulgar àmpliament el projecte entre els ciutadans, ja fos amb fulletons informatius o exposant una maqueta de l’obra. Res d’això no es va fer. D’altra banda, les reunions amb les entitats veïnals es van limitar a una única trobada quan l’ascensor ja havia estat aprovat inicialment, i només es va donar compte de l’obra sense voluntat de debatre-la. Amb una informació tan escassa, no és estrany que molts ciutadans de Roda s’assabentessin del projecte quan aquest ja estava en marxa i que la majoria no ens haguem mobilitzat fins que l’obra no ha estat gairebé acabada. No et pots oposar al que no coneixes.

Al ple, l’alcalde també es va defensar afirmant que l’Ajuntament havia seguit escrupolosament tots els passos previstos a la llei. Complir amb els mínims legals és important, però això no implica que sigui suficient. L’ascensor del Pont Vell era una obra de prou envergadura i suficient impacte ciutadà com perquè l’ajuntament es plantegés algun tipus de procés participatiu addicional que garantís el màxim consens. I més tenint en compte que era fàcil que generés polèmica perquè afectava directament una de les icones fonamentals de la identitat rodenca. La consulta ciutadana que la setmana passada es va fer a Sant Adrià de Besòs per decidir si es conservaven les tres xemeneies de Fecsa és un model exemplar en aquest sentit. El consistori rodenc, però, va decidir tirar pel dret. I per cobrir l’expedient va organitzar una consulta on només es podia opinar sobre els acabats de l’obra. Vist tot això, que a aquestes alçades s’intenti desacreditar la nostra oposició a l’ascensor retraient-nos que en el seu moment no vam presentar-hi al.legacions en contra resulta una mica cínic.

Encara que l’Ajuntament de Roda es negui a treure l’ascensor, el rebuig al projecte es mantindrà perquè neix d’un autèntic malestar ciutadà que el consistori no ha sabut calibrar ni vehicular. Almenys espero que aquesta polèmica serveixi perquè en les grans obres que es tirin endavant en el futur es tingui més en compte l’opinió dels ciutadans. Començant per la reforma integral del mateix Pont Vell redactada per la Diputació, els detalls de la qual només coneix, ara com ara, el senyor Llach.
      Martí Casas i Payàs

  • periodista i historiador de l’art
  • membre de la Plataforma Recuperem el Pont Vell

       publicat a OSONA COMARCA el dia 27 de novembre de 2008

 


 

Publicat dins de Comunicats | Comentaris tancats a @ Roda de Ter: l’agressió a un pont històric

Un altra enllosat a la corda fluixa

Publicat el 26 setembre 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

        

PAVIMENTACIÓ DEL CARRER DE SANT VICENÇ     

final d’obra: 7 de novembre de 2008

El dia 22 de setembre s’iniciaven les obres de remodelació del carrer de Sant Vicenç. Alarmat per com s’iniciava una destrossa sistemàtica de lloses, el GDP va reclamar una rehabilitació respectuosa que contemplés la reposició del màxim de peces possibles. Fonts de l’administració municipal varen comentar en declaracions posteriors a través dels mitjans de comunicació comarcals que aquesta era la seva intenció. Així ho manifestava en unes declaracions efectuades dos dies després, el regidor de Serveis de l’ajuntament de Vic, a un canal de TV local. 

El dia 23 d’octubre el GDP va manifestar públicament a través d’aquest Bloc (veure més avall) la seva satisfacció per la marxa de les obres, unes declaracions que amb bon criteri, van reproduir diversos mitjans. S’havia iniciat la rehabilitació de manera que les lloses antigues ocupaven tota l’amplada del carrer. Finalment però, s’ha pogut comprovar que les lloses primitives s’estroncaven just després d’haver emmarcat les dues capçaleres del call. La cobertura amb llosa antiga s’ha assentat únicament sobre uns 10 metres de carrer d’un total de 30 metres lineals d’extensió que s’han acabat completant amb «lloses grans de la zona concretament anomenades gris Sau» tal com ja ho havia anunciat la plana Web de l’Ajuntament de Vic en el seu primer comunicat fet públic el proppassat dia 22 de setembre.

A l’hora de fer un balanç, només cal analitzar les imatges que oferim a continuació. En tot cas que jutgi el lector, els veïns d’aquest carrer o els ciutadans de Vic. El GDP va voler trencar una llança en favor de la conservació d’un patrimoni que crèiem, i seguim creient, que té un valor testimonial i donava caràcter propi a un carrer històric. L’altra cosa és el criteri pragmàtic i homogeneïtzador de l’administració municipal en relació als paviments del nucli antic; criteri que ha prevalgut de forma abusiva i continua encara. El resultat final de la intervenció al carrer de Sant Vicenç no es correspon al criteri de preservació i recuperació de lloses amb que es varen manifestar els nostres representants municipals l’endemà de la protesta del GDP. S’ha acabat optant per un criteri de mínims; és a dir: acontentar els «protestants» i donar-los per la llosa…..mai un criteri tan ben aplicat.

    Vic, 10 de novembre de 2008

 Capçalera superior amb les lloses anteriors  i línia central amb les peces actuals. Inicialment fidel a l’opció dns mínims considerada pel GDP.                 

 

Una obra ben acabada però mal planificada degut a les destrossa prèvia de les lloses originals. La part central i més extensa del carrer no difereix pas gaire del carrer de les Carnisseries.   

 

 

 anterior comunicat del dia          23/10/08           

Es just reconèixer que en aquesta ocasió els serveis d’urbanisme de l’ajuntament de Vic han fet de la seva paraula un compromís i el carrer de sant Vicenç, a un mes exacte de l’inici d’unes obres que auguraven la pràctica desfeta de l’antic enllosat,hi ha hagut una rectificació palpable.  A un terç de la reposició de l’antic paviment de gresa, les obres avancen amb el respecte i la qualitat que s’espera en una actuació al  nucli antic que a banda de ser útil i necessària sigui respectuosa amb els materials i l’entorn històric que es rehabilita.

Al damunt, la imatge amb que l’Ajuntament de Vic anunciava les obres  del carrer de Sant Vicenç a través de la seva plana Web informativa. Fotografia penjada a la web municipal el dia 22 de setembre.

En aquesta imatge podem veure les primeres lloses que comencen a preservar-se, degudament dipositades en palets.

   

El carrer recupera la pàtina de granet fi d’un empedrat antic. A dia d’avui (23 d’octubre) s’augura  una rehabilitació digna i completa.

    el GDP  seguirà amatent a l’evolució de la reforma del carrer de Sant Vicenç              

 

 

 

 

 

 Amb la publicació d’aquest article, el GDP fèia extensiu en un primer moment a tots els seus amics i col·laboradors la notificació enviada als mitjans de comunicació de la comarca d’Osona, denunciant el desmantellament d’un antic empedrat del nucli antic de la ciutat; el del carrer de Sant Vicenç. La nota va quedar penjada en aquest BLOC el dia 23 de setembre tal com segueix a continuació.

En aquest document s’adverteix i es prega als responsables d’urbanisme de l’Ajuntament de Vic que es reposin les peces al seu emplaçament d’origen, una vegada acabades les obres d’infrestructura i clavegueram. Ja vam veure el funest precedent del carrer de les Carnisseries, quan, després d’aixecar l’anterior paviment amb motiu d’unes obres de condicionament d’infraestructures, es varen menystenir i destruir les antigues lloses. Avui, fer el mateix al carrer de Sant Vicenç seria un error imperdonable.

         

PER VEURE MILLOR EL DETALL, FEU CLIC DAMUNT LA IMATGE

El carrer de Sant Vicenç, poques setmanes abans de l’inici de les obres. La darrera de les imatges va ser distribuïda a través de la web de l’Ajuntament de Vic el dia 22 de setembre, just iniciades les obres del carrer.

Enviat a Vic, el dia 23 de setembre de 2008, a les 15:47
COMUNICAT DEL GDP EN PROTESTA PER LA DESTROSSA DE L’ENLLOSAT SECULAR DEL CARRER DE SANT VICENÇ DE VIC

Una altra vegada, i ara amb un nou consistori, s’actua amb precipitació i desconeixement, sense tenir en compte els valors patrimonials i estètics d’un enllosat antic d’un dels carrers més emblemàtics del centre comercial i històric de la ciutat; obert i estrenat l’any 1805.

Amb l’excusa d’unes necessitats de millora la infraestructura i les instal·lacions del subsòl, s’opta pel desmuntatge maldestre, el trencament indiscriminat i el desmantellament de l’antic empedrat,  que serà  substituït per un enllosat gris a semblança del que en el seu moment també va substituir les antigues i àmplies lloses del carrer de les Carnisseries, un carrer molt proper al que ara ens referim.

No ha servit de res que en el seu moment s’alcessin veus protestant per aquella destrossa innecessària i pèrdua de patrimoni urbà. Una protesta del tot justificada, pel fet que en ocasió de construir-se un nou edifici al xamfrà entre les Carnisseries i el carrer dels Argenters, l’empresa constructora va haver de protegir tot l’enllosat antic per tal de preservar-lo dels possibles impactes produïts per la maquinària i les obres.

El mateix cas que denunciem es va produir igualment a tenor de les reformes i reconstrucció de l’antic comerç de cereria del carrer de Sant Vicenç, que va haver de preservar les lloses del seu carrer, mentre es duia a terme la nova reconstrucció de l’immoble. Dos casos paral·lels que ens demostren la doble vara de mesurar d’una administració que fa preservar el patrimoni al seus administrats mentre actua de forma inconscient i lesiva contra el patrimoni comú, del qual n’hauria de ser el millor garant i principal defensor.

Davant la política de fets consumats, el GDP insta els responsables de patrimoni de l’Ajuntament de Vic que, en la mesura que les peces remogudes ho possibilitin, es retornin el nombre màxim de lloses al seu lloc d’origen (al paviment del carrer de Sant Vicenç) i com a màxim s’estudiï deixar un corredor de pedra llisa i nova, a fi efecte de facilitar el pas de cotxets infantils i cadires de rodes en la línia on es produiran les rases d’instal·lacions i clavegueram. D’aquesta manera quedaria al seu lloc una mostra de l’empedrat antic i original, es facilitarien posteriors intervencions i es donaria una comoditat de pas a les persones i infants que necessiten d’un mitjà auxiliar de desplaçament amb rodes. Això no és una utopia; és un possibilitat real. La rectificació és a les seves mans.

Grup de Defensa del Patrimoni (Vic-Osona)

 

i n f o r m a c i  ó    c o m p l e m e n t à r i a
DADES HISTÒRIQUES DEL CARRER DE SANT VICENÇ I DELS PASSATGES DE MURALLA POSTERIORS


La ciutat havia començat el segle XIX amb un tímid gest que acabaria per encomanar-se: l’obertura del primer carreró que trencava l’antic pany de muralla, al sector de la rambla del Passeig. Es tracta del carrer de Sant Vicenç, anomenat també de l’Embrolla, pels múltiples plets i enraonies que aquesta gosadia urbanística va suposar. Aquest carrer presenta la peculiaritat de ser el primer que ostentà una indicació de trànsit, avui per avui ben conservada al seu primitiu emplaçament. Precisament per la seva originalitat, ens permetem transcriure la seva llegenda, realment explícita: ”Por esta calle no pueden pasar carros, so pena de diez reales” (sic).

Així és que, de mica en mica, igual que les petites venes aboquen el seu fluid al torrent circulatori dels grans vasos, els carrers del barri antic s’anaren connectant progressivament al corrent circulatori de les rambles.

Després del de Sant Vicenç (1805), s’obrí, nou anys més tard, el carrer de Santa Maria, al costat del bisbat. Més endavant els seguiren el passatge d’Isabel II, inaugurat el 1836 com a nexe entre el Mercadal i el pla de les Davallades; un carreró estret, avui desaparegut, que s’anomenà passatge de la Llibertat durant la revolució del setembre de 1868. Coincidint amb aquest any de canvis sociopolítics, es van obrir els carrers de Sant Just i del Progrés, el darrer dels quals connectà el carrer de Cardona amb la part alta de l’actual rambla del Passeig. Aquest procés seguí de forma irreversible, amb l’obertura, l’any 1902, del carrer de Sant Josep, davant les Davallades, i va culminar a mitjan segle XX, amb l’obertura del carrer de les Escales, inaugurat en plena postguerra.                                 

(Del llibre Vic: cròniques urbanes; Miquel Cañellas. Editat per Costa Llibreter; Vic, 2002)
ELS DOS EMPEDRATS ANTICS QUE RESTEN A LA CIUTAT
 
En aquest moment resten amb empedrats antics el carrer de Sant Josep-Bisbe Caçador, ja maltractat de per si mateix a causa de la reconstrucció actual del casal dels Rocafiguera, i també el carrer d’en Canyelles, paral·lel a la nau de l’església de Sant Felip, que conserva encara avui amb tota claredat el solc de les llandes dels carruatges. Un carrer amb un vestigi testimonial que el mateix batlle Ramon Montanyà, en carta escrita de 27 de novembre de 1985, va comprometre’s a preservar a petició d’un grup de ciutadans que en el seu moment li havien instat pregant per la seva conservació. 

                      

Nota: Aquest comunicat, amb la informació paral·lela, es va enviar a tots els mitjans informatius de la comarca d´Osona el dimarts dia 23 de setembre, l’endemà de llegir el comunicat informatiu sobre les obres que va fer l’Ajuntament de Vic a través de la seva plana web  www.vic.cat del dia 22/09/08. Podeu consultar-la personalment.

 

Treball de camp

Publicat dins de Comunicats, Foto denúncia | Comentaris tancats a Un altra enllosat a la corda fluixa

Blocs compactes contra el païssatge històric

Publicat el 2 agost 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni
   L’article que reproduïm a continuació, malgrat ser escrit en una data reculada, manté tota la seva vigència ja que posa el punt de mira en certes formes d’urbanitzar encara actuals, que constitueixen veritables barroeries visuals, per les alçades i per la compactació de blocs en que es produeixen.

El cas és més greu -patrimonialment parlant- quan aquest tipus d’actuacions s’imposen al paisatge urbà, com un veritable mur opac que impedeix observar des d’una certa perspectiva tant les sinuositats i els punts alts de la ciutat antiga com les formes plàstiques dels seus paraments, murs i casals que la defineixen i la fan única en el seu gènere.

Vic no està exempte d’aquests exabruptes constructius, i així ho manifestava en aquest article -publicat fa pocs anys a El 9 Nou- un dels actuals membres del GDP, en Miquel Cañellas, que ho lamentava públicament posant-hi, de retop, alguns exemples. Les coses, avui per avui, no han canviat massa i la reivindicació del que s’hi exposa encara menys.

Dins la mateixa àrea urbana que s’assenyala en l’article (el Prat d’en Galliners i per extensió, ara mateix, la nova urbanització del Portal de Queralt i Can Tortadès), les diferents actuacions urbanístiques s’estan produïnt, en la majoria dels casos, menystenint aquesta precaució. En aquest cas, l’avís ja està donat i caldria que en la revisió del nou POUM (Plà d’Ordenació Urbanística Municipal) es tinguessin en compte no únicament les alçades i volums de les edificacions, sinó que es posés tota l’atenció en les distribucions i angles visuals preferents que caldria deixar definitivament expedits.

La ciutat antiga no pot desaparèixer darrere els gratacels i els blocs compactes.De continuar en aquesta direcció, la ciutat pot acabar convertida en una massa amorfa de blocs compactes de ciment i totxo , semblant a algunes  poblacions de la Catalunya central, sobretot a l’àrea del Vallès i Baix Llobregat. És una proposta per a la reflexió.

   

MEDITACIONS URBANÍSTIQUES PER A UNA NIT D’ESTIU



Vic, no s’assembla pas a la vila tarragonina de Montblanc, ni tampoc a  les ciutats  d’Avila o  Carcassona, per citar-ne dues d’emblemàtiques. Podria mantenir-hi alguna semblança si la nostra ciutat hagués conservat  el seu circuit emmurallat de vila medieval que a partir de finals del disset es veié desafectat per tal de poder encabir-hi els primers casals barrocs. Aquesta  actuació urbanística es va fer molt més visible i patent sobretot tot al llarg segles divuit i dinou quan l’antiga muralla de Pere III, anava reduint el llenc dels seus murs per deixar  pas a les construccions dels actuals estatges que aboquen llurs façanes a les  rambles del Carme, del Passeig i finalment la rambla de l’Hospital. Parlar de l’antiga muralla i la ciutat que conté encara dintre el que fou el seu perímetre és un recurs literari que ens mena al moll de l’òs del tema que avui ens preocupa de forma recurrent i que ens posa en relació  dues parts de la mateixa ciutat: l’antiga i l’actual.        

És ben notori que el nucli històric de Vic, a diferència de Girona o Manresa, no està situat dalt d’una elevació tant prominent  com perquè quedi assegurada aquella visió panoràmica que la diferencia d’altres ciutats i li confereix un estil i caràcter propis. Vic,  amb els  seus campanars, amb les seves típiques  torres d’ocellaire o amb la visió de l’imponent edifici neoclàssic de la catedral i el seu esbelt campanar romànic, ja deixa entreveure plàsticament i des de la llunyania, el pòsit de la seva història. Però poc a poc aquesta visió diferencial potser romàntica, de la ciutat antiga, va desapareixent sota la pressió urbanística que sense tenir en compte les perspectives de llunyania construeix habitatges de grans alçades en llocs on el sentit comú i els estudis tècnics haurien de filar molt més prim.

Això no vol dir que propugnem una política urbanística de “caseta i hortet”, on els edificis  de planta baixa o les cases unifamiliars siguin la única alternativa (l’escassetat del terreny i la pressió per a l’adquisició d’un habitatge per part dels joves i la nova població immigrant ho fan del tot impossible); el que si hem defensat més d’una vegada, és el manteniment d’uns “corredors visuals” que preservin certs angles encara salvables de la perspectiva actual de la ciutat i el seu nucli històric. Com a exemple del que hem lamentat fa un moment,  hem de dir que a finals dels anys setanta ja es va modificar força l’entrada a Vic pel sector sud; darrerament a la zona propera a l’IES Jaume Callís, s’ha malbaratat una entrada a la ciutat que ha vist construir uns grans blocs aïllats que nos es justifiquen de cap manera precisament per l’alçada del terreny on estan ubicats.

Una altra actuació temuda i que pot acabar de tancar irreversiblement la visió de la ciutat antiga és a la zona del Prat d’en Galliners (entre el carrer de Montserrat i la llera del riu Mèder) ja “tocada” prèviament per la construcció de tres blocs paral.lels a l’Avinguda dels Països Catalans, a l’entrada de Vic per la carretera de Santa Eugènia, que ja impedeixen la visió diàfana del llenc de ciutat  antiga observable des d’aquell sector.Hem d’acabar dient que la planificació  d’una ciutat no es pot fer únicament des de la visió d’un planell sense alçades, que pot servir per calcular distribucions o planificar vials i insta.lacions, però no per valorar altres aspectes que necessiten tal vegada un treball de camp més exhaustiu.

La voluntat de tenir en compte aquests altres aspectes urbanístics als quals ens hem referit al llarg d’aquest article, hauria de posar a prova la imaginació dels nostres tècnics i urbanistes que sense menystenir les necessitats d’habitatge d’una població en augment, posessin també a la balança de les seves decisions la preservació d’aquests corredors visuals  necessaris per mantenir, ara i en el futur la perspectiva d’una ciutat que tan sols la seva visió llunyana, encara avui, captiva i convida  a endinsar-se pels seus carrers. Si la visió de la ciutat antiga acabés desapareixent  de la perspectiva dels visitants  que s’atansen a la ciutat; sols ens restaria la possibilitat d’oferir-los una vista general de Vic a través d’imatges fotogràfiques o antigues postals. La darrera opció, més cara i molt més limitada, seria que l’Ajuntament els oferís excepcionalment  un vol en globus.

Miquel Cañellas (articulista vigatà)

(Publicat a El 9 Nou el dia 29 d’agost de 2003)

Publicat dins de Articles opinió, Publicacions | Comentaris tancats a Blocs compactes contra el païssatge històric

@ La nostra exposició itinerant

Publicat el 2 agost 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

P R E S E N T A CI Ó  D E  L  A  M O S T R A

Coincidint amb la presentació del GDP a Vic (3 de juny de 2008) al Bar L’Invertit de la plaça de la Catedral, vam presentar al mateix temps aquesta exposició fotogràfica que encara podeu veure: "Referents d’un passat", que conté imatges d’un patrimoni -essencialment vigatà- que cal donar a conèixer, protegir i conservar.

Com que les imatges i el que ens mostren continua essent de màxima actualitat, ens ha semblat que s’havien de continuar exposant al públic. És per això que hem cregut oportú de convertir aquesta mostra fotogràfica en una mostra itinerant.

Amb aquesta exposició continuarem en la mateixa línia de mostrar i denunciar tots aquells aspectes patrimonials dignes de cura, manteniment i reconeixement. És amb aquesta intenció que farem que no deixi de caminar fent estades puntuals allí on sigui ben rebuda.

Els membres del  GDP volem agrair la cessió d’aquests espais públics oferts per deferència dels seus responsables o titulars. En primer lloc el Bar L’Invertit; en segon lloc a la direcció de la Biblioteca Joan Triadú, també al restaurant Casa Balmes de la plaça de Sant Felip, al cafè-granja La Frau , el CAP del Remei i als amics de La Trattoria de la plaça del Pes, darrer lloc on han estat exposada la mostra d’imatges reivindicatives.

 

L’EXPOSICIÓ D’IMATGES : LA NOSTRA PRIMERA ACTIVITAT

El fet que aquesta mostra fotogràfica s’hagi convertit en itinerant, farà possible que molts de vosaltres pugueu coneixer-la i jutjar el seu contingut en primera persona. Més avall podeu veure-hi algunes de les imatges de la mostra permanent d’aquesta exposició. 


Una mostra que està formada per una vintena de plafons amb fotografies preses per membres del nostre grup, principalment a la ciutat de Vic.  Amb elles es pretén donar la veu d’alerta sobre alguns elements de patrimonials de gran vàlua mancats d’una restauració o d’una intervenció urgent: casos que es mostren com el del  pont romànic de Queralt, les Adoberies, can Macara,  Sant Llorenç de Boada, La Pietat o el Molí d’en Saborit. D’aquests casos, n’ampliem tres.

LA REHABILITACIÓ D’EDIFICACIONS EMBLEMÀTIQUES


LA FARINERA – Es una mostra que inclou tres imatges de la Farinera de Vic, tancada recentment a la productivitat, i que en un futur proper, hem de creure que la ciutat recuperarà per a un ús públic, del qual el GDP, fa present la pròpia demanda de museïtzació industrial.  El fet que  es disposi d’imatges fixes i una filmació complerta de la fàbrica en funcionament, possibilita en grau màxim la presentació "in situ" del procés productiu que es duia a terme dins les seves naus, al llarg de quasi un segle de dedicació a la transformació del blat.

 LA PIETAT.- Des d’aquesta mostra i través d’articles i contactes amb els responsables de l’obra, el GDP ha demanat des d’un primer moment, fidelitat a la reconstrucció de l’antic cloquer i la màxima preservació de les antigues teules de ceràmica vidriada, recuperades després de més de cent cinquanta anys del seu desmantellament.


MOLI D’EN SABORIT.- La darrera baula d’un seguit de molins fariners i basses d’horta que s’iniciava a la fonf del ferro de La Guixa, atravessant d’oest a est tot el prat de Sant Llorenç fins entrar a Vic per sota el cap del pont del carrer de Sant Pere, emplenar els safareigs públics de Vic i regar en aquest darrer tram urbà les hortes del Prat de la Riera. Amb la construcció l’any 1710 de la resclosa de les Adoberies, Fèlix Saborit ampliava la sèquia per beneficiar les pelleries i el forn de calç de la seva propietat,alhora que iniciava l’explotació d’un mas i un molí fariner propers al nucli urbà, amb un ampli conreu d’horta al Prat d’en Galliners. Una zona que esdevenia en aquests moments d’expansió demogràfica (inicis del XVIII) un veritable rebost per a una ciutat.

 

 

Algunes de les imatges que trobareu a la nostra exposició 

    

  

La Farinera està esperant una destinació d’acord amb els usos culturals i museístics que tinguin en compte el seu llegat històric i arquitectònic. El GDP defensarà el respecte escrupulós a l’arquitectura modernista de l’edifici d’Enric Sagnier.

 

Imatge virtual del campanar de la Pietat abans i després de la reforma en procés.   Les antigues teules ceràmiques resten a l’espera de ser reposades al cim del cloquer . Són les que es poden observar en el requadrat central d’aquesta imatge.  

 

El Molí d’en Saborit.- Malgrat la rehabilitació promesa des de l’administració de dedicar la casa a Centre d’Educació Mediambiental i altres activitats paral.leles de formació, civisme i convivència, l’edifici pateix un procés de degradació  per manca d’una actuació preventiva que el consolidi. 

   

El Pont Romànic.- Detall de la base del pont de Queralt pel cantó del passeig de muralla. A cada riuada, un carreu menys!

Una perla retrobada: la roda sotana del Molí de Sant Llorenç. La recuperació de la sala del molí i el mas de Sant Llorenç de Boada representen una inflexió positiva en la política municipal de recuperació del patrimoni.

ANUNCIAREM BEN AVIAT EL NOU EMPLAÇAMENT DE LA NOSTRA EXPOSICIÓ   

Publicat dins de Exposició itinerant | Comentaris tancats a @ La nostra exposició itinerant

@ Una mica d’història del GDP

Publicat el 1 agost 2008 per Grup de Defensa del Patrimoni

      

Membres del grup fundador del GDP, amb l’edifici de la Torre dels Frares al fons

foto: Adrià Costa-Manlleu (juny de 2008)   

  

 

El Grup de Defensa del Patrimoni neix  a partir de la complicitat sorgida entre diverses persones que participaren  en la caminada organitzada per la plataforma cívica Preserven Sentfores celebrada el dia 28 d’octubre de 2007,  pel camí de l’antiga sèquia dels molins de Vic que transcorre entorn del mas Griell i Sant Llorenç de Boada: terrenys arravatats al conreu per la recent urbanització del Graell, urbanització sols atenuada per la pressió popular i la decisió presa en el darrer moment pera la regidoria de cultura que salvà casa i molí després que la maquinària arrasés les restes de l’antiga ermita romànica de Sant Llorenç de Boada.      

Les inquietuds comuns per la defensa del Patrimoni, que consideren, deixat oblidat i a voltes menystingut  per les darreres legislatures de l’ajuntament de Vic, ens porta a organitzar-nos en associació i plataforma de defensa del Patrimoni en un àmbit , no necessàriament exclusiu al  municipi de Vic.

 


FINALITATS DEL GRUP DE DEFENSA DEL PATRIMONI

 Promoure, Defensar  vetllar pel Patrimoni artístic, històric i monumental i testimonial  de la ciutat i terme municipal  de Vic i  subsidiàriament arreu del territori de la comarca d’Osona
 
Es considerarà essencialment objecte de  patrimoni monumental, artístic i històric totes aquelles edificacions, vestigis o elements artístics i culturals anteriors a l’any  1960 i que marquen estils, ubicacions, records i/ o vivències i aporten dades d’interès per a la comprensió històrica,  l’evolució cultural,  o testimonien la tradició popular del lloc en qüestió.

 Les finalitats expressades en  l’article  1er. es duran a terme  a través  de diferents mitjans a l’abast  com poden ser :  comunicats de  Premsa,  articles d’opinió, publicació d’imatges, propostes de catalogació i rehabilitació, estudis generals monotemàtics, reportatges videogràfics, xerrades, exposicions, conferències, debats  i tot altre mitjà que sigui útil o vàlid per a publicitar i treballar els objectius generals  i concrets de l’associació.

 L’associació podrà treballar complementàriment amb altres grups o entitats afins al  seu ideari i col.laborarà sempre amb ells des de la independència, la llibertat i el respecte a la discrepància

En la seva relació amb els responsables de patrimoni, tant si aquests  són de l’administració nacional, com de l’administració local,  l’associació contactarà amb ells des de l’apoliticisme i la independència aportant per a qualsevol defensa, la ponderació els raonaments,  els arguments tècnics i els valors que aporten la justificació de la perennitat i la conservació d’un monument, vestigi, lloc o paratge.

Us podeu posar en contacte amb nosaltres per mitjà del correu electrònic gdpvic@gmail.com o bé expressar la  vostra opinió a través d’aquest mateix Bloc. Us ho agraïrem de debò. 

Publicat dins de Qui som? | Comentaris tancats a @ Una mica d’història del GDP